Arxiu d'etiquetes: addicció

Ajudes verinoses i dissonància cognitiva

L’amic Paco, de Can Pereres Vell del Montseny, explicava que al bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac hi vivia un home a una cova per aixoplugar-se i arrecerar-se del fred i del vent. Vivia feia anys sense diners i només dels recursos que trobava a la natura. De tant en tant, baixava al supermercat del poble i li deixaven emportar-se de franc alguna llonganissa si les dependentes estaven de  bon humor. Gaudia d’una existència prou neolítica.

En ocasions, s’acostava a la Muntada, una casa pairal al mateix parc natural i pertanyent al municipi de Sant Llorenç Savall. En Paco i 20 famílies joves vivien el somni d’una vida més natural i en comunitat allunyada de l’infernal xivarri de Sant Adrià del Besòs. Havien restaurat aquella casa amb el permís del propietari fins que es va morir, quan la Diputació de Barcelona els va fer fora per quedar-se-la, ja que tenia el primer dret de propietat al restar dins d’un parc natural. No va donar cap opció alternativa a aquells joves que havien portat vida a un entorn rural abandonat, arribant a gestionar fins i tot projectes d’estades a joves en risc.

La qüestió

La qüestió és que aquell home, quan se sentia sol, passava algunes estones amb ells per enraonar i compartir les vicissituds pròpies d’aquelles circumstàncies o simplement per menjar calent o fer-se un xic de companyia.

A la fi, havia patit problemes amb l’alcohol i altres substàncies. Va provar de curar-se tot fent tractaments, però sense èxit. Finalment va entendre que quan tocava diners era la seva perdició. Per això es va retirar a un món sense diners, a bosc. Així podia mantenir-se allunyat del que li malmetia la salut. En abstinència es mostrava una persona capaç, raonable i amb certa visió fonda de l’existència. Una home valuós.

Paradigma

En el paradigma terapèutic també s’arriba a conclusions semblants a les de l’home en qüestió. El diner esdevé perdició en les mans d’una persona amb alta intensitat d’addicció o si més no amb una dependència ràpidament destructiva. De fet, és una indicació clara que no toquin diners les persones que pateixen aquestes fases de la malaltia.

Un altre tema és què es pot fer amb aquesta situació, ja que sense diners no es pot viure. Més enllà de que facin o no tractament, una persona amb un trastorn de dependència té el dret a menjar, higiene, sostre, caliu i en definitiva una vida mínimament digne, pel bé d’ella i de tots. Amb aquesta idea ens van encarregar a l’any 1998 posar en marxa el dispositiu de “Calor i Cafè” del centre SPOTT de la Diputació de Barcelona.

El Calor i Café era un espai on menjar calent, dutxar-se, rentar-se la roba, intercanviar xeringues usades per noves, rebre alguna cura i estar recollit en lloc segur durant unes hores. En aquells temps ateníem uns 150 heroïnòmans en actiu per dia, gent que romania al Raval i al barri Gòtic de Barcelona. Per a dissenyar el dispositiu ens havíem inspirat en el SAPS de Creu Roja, que oferia el servei nocturn, i en experiències semblants a Berlín.

Avui en dia

Vint anys després, trobo que qui dissenya les ajudes econòmiques, com la Renda Garantida, no té en compte regular-les per a persones en situació d’addicció, fase destructiva. De sobte disposen de 700€ mensuals al compte corrent i el primer pagament des de que s’aprova pot resultar de 1.400€ o més pels endarreriments. No cal ser molt murri per a deduir què sol passar, una recaiguda forta el primer mes. De vegades amb resultat tràgic.

Després, amb els 700€ mensuals, no pocs casos acaben fonent-los en 3 o 4 dies en drogues i continuen la resta del mes en situació marginal, fins el següent dia 25 de cobrament.

Els traficants ja coneixen el dia i l’hora en que cobraran i apareixen puntualment. Els més incauts es fan fiar i encara empitjora més la seva salut a diferents nivells: deutes perilloses, consums intensius, seguretat, delictes, etc.

És xocant que passin aquestes coses en el nostre sistema social quan coneixem la realitat fa dècades, sembla una dissonància cognitiva. A una persona que no ha resolt la seva addicció no se li poden posar aquests diners de tots a les mans, perquè els principals beneficiats són els traficants. Això vol dir que no se’ls hagi d’ajudar? Es clar que no, l’objectiu de dignificar la vida dels addictes és innegociable, però no així.

Conclusions

Cal assegurar un sostre, una dutxa, menjar, calefacció, roba, tractaments, etc. És a dir, es podria donar l’ajuda en espècies, no pas en efectiu. Fins i tot per a sufragar els costosos tractaments que, malgrat alguns siguin teòricament “gratuïts”, els centres demanen 500€ mensuals per despeses de butxaca dels residents.

No és raonable el que està passant avui en dia, quan es podria atendre d’una manera més constructiva i saludable. Això fa preguntar-se per qui aprova aquests procediments, ja que semblen allunyats de la realitat de les persones que pateixen aquestes malalties i dels professionals que hi treballen a primera línia.

Urgeix revisar-ho i reformular-ho. Per exemple, els professionals podrien gestionar els diners, com tutoritzar-los, per a que l’addicte no acabi enriquint als traficants .

Eduard Casas i Bertet

 

Per què ens fem addictes?

El psiquiatre Gabor Mate, de Canadà, és una de les persones més referents en el treball amb les addiccions. La seva mirada polièdrica del trastorn obre perspectives que normalment s’ignoren.

A més, és capaç de reconèixer en ell les pròpies addiccions i motius biogràfics de les mateixes. Per això, és una experiència enriquidora escoltar-lo durant els 18 minuts que parla a Rio de Janeiro.

Model Bio-Psico-Social-Espiritual: l’abordatge de la inconcebible i la mística pragmàtica

Després de quatre dècades de treball en el món de la psicologia clínica, la meditació zen i les medicines indígenes,  apareix clarísimament clar que aquests tres corrents de servei poden integrar-se. Per tant, hi ha un punt de connexió entre totes elles: la espiritualitat com la cerca del sentit últim de li existència.

L’abandó per part de la societat occidental d’aquesta cerca ha constituït i constitueix l’arrel del sofriment extrem. L’addicció com com a via negativa d’aquesta cerca, i el materialisme autòmat i suïcida.

Espiritualitat i addiccions

El dissabte 26 de setembre de 2020, l’associació GASS va organitzar  la II Jornada de diàlegs entre medicines: l’abordatge espiritual de les addiccions.

En aquesta ocasió, un dels ponents va ser el psiquiatre Harold G. Koening, de la Duke UniversityNorth CarolineEEUU. Així, és l’autoritat més important a nivell mundial en investigació del camp de la salut i l’espiritualitat.

D’altra banda, el llibre publicat a Òxford Handbook of religion and Health resumeix més de 12 mil estudis científics que demostren la incidència de la pràctica religiosa en la salut. Cal dir, que els seus col·laboradors són prestigiosos professors de Harvard University.

Per finalitzar, el van fer una entrevista que es va centrar en el tema de les addiccions, que  s’ha traduït i doblat.

Esperem que us sigui interessant i ajudi a ampliar nous horitzons:

 

 

 

Quan l’alcohol no t’afecta gaire

Sovint es considera que qui beu molt alcohol i no li afecta gaire és que sap beure. Aquest mite justifica ingerir grans quantitats d’alcohol a persones amb gran tolerància, per tant és un mite perillós i anti preventiu.

La prevenció és tot el contrari, qui beu poc i li afecta és precisament qui sap beure, ja que el més bàsic coneixement  sobre el consum d’alcohol és que no s’ha de prendre gaire. Així doncs, si amb poc pujaés que la persona fa un ús responsable en quant a la quantitat. Continua la lectura de Quan l’alcohol no t’afecta gaire

L’estigma

Sovint es tracta a les persones que usen drogues com si no tinguessin drets ni dignitat. La repressió és la moneda de canvi d’una incomprensió enfront el que està passant.

En aquest sentit se’ls persegueix, fins i tot amb gossos antinarcòtics, es fan escorcolls integrals, se’ls multa i se’ls castiga. Fet que s’està denunciant a Europa mitjançant la campanya Support, don’t punish. Fins i tot el Departament d’Ensenyament i el de Salut de la Generalitat de Catalunya han manifestat que no són mètodes que ajudin, sinó que estigmatitzen als joves consumidors, empitjorant el problema. En el fons, només hi ha la ignorància i l’etiqueta.

Per això, la Federació Catalana de Drogodependències ha llençat una nova campanya per lluitar contra aquesta deriva repressiva que cala a la societat.

Mobile Social Congress 2019

El Mobile World Congress és la trobada mundial de les empreses que generen la indústria del mòbil a Barcelona. En definitiva representa una  reunió de la indústria global. La qual es regida per les regles del mercat que sovint no són prou ètiques. En front d’això, a Catalunya hi ha una alternativa a la conferència amb ànima social: el Mobile Social Congress 2019. Continua la lectura de Mobile Social Congress 2019

La cultura de l’alcohol

El dilema

L’alcohol és una substància recurrent des de la perspectiva de problema. És a dir, l’abús, el risc, l’addicció i les seves terribles conseqüències.

Clarament hi ha una separació entre el món adult i el jove: en el primer es troba l’alcoholisme com a principal patologia associada. En el segon els consums intensius en entorns de festa. Ambdós amb grans riscs per a la salut. Mai s’hauria de perdre de vista aquesta cara quan es parla d’alcohol, ja que mentre uns parlen de cultura allò representa la perdició d’altres.

Continua la lectura de La cultura de l’alcohol