Redactat per Eduard Casas i Bertet. President de GASS
El divendres 16 de desembre del 2022 es va realitzar una Jornada de tractament amb heroïna a la Seu del Departament de Salut.
Per què?
Durant el confinament vam ser testimonis del drama dels heroïnòmans, els quals van viure un temps en el que no podien anar a satisfer el seu hàbit. Restricció d’horaris de mobilitat, frontera tancada, impossibilitat d’aconseguir recursos econòmics de carrer, etc. Això va empitjorar la seva qualitat de vida, ja de per sí més que baixa.
Aquesta realitat contrastava amb països com Suïssa, on la policia portava les seves dosis setmanals d’heroïna a casa. Així doncs, una heroïna farmacèutica. A la fi, una necessitat coberta per a no empitjorar les condicions de vida d’aquestes persones.
Davant d’aquest infame panorama, unes quantes entitats que treballen amb drogodependents (Asaupam, Catnpud, ABD, GASS, Metzineres, Fsyc, etc.) van començar a reunir-se per a reivindicar el dret a disposar d’heroïna legal per qui la necessités. D’aquí va sortir la jornada liderada pel Departament de Salut.
Cal explicar que en diferents països del món, als anys 90 es considerava que van arribar 10 anys tard en oferir heroïna sanitària. Per això, ara portem un endarreriment de 40 anys d’una resposta sanitària que hagués evitat moltes morts, malalties greus, condemnes de presó, inseguretat ciutadana i molts diners públics.
Actualment estem als nivells més baixos de consum d’heroïna punxada dels darrers 40 anys, però continuar reivindicant “el millor tractament possible” és una obligació pels que queden. També per a la memòria dels que no ho van tenir. I finalment, per a fixar una posició ètica per a les problemàtiques actuals i futures en d’altres substàncies.
L’heroïna a Catalunya
El Dr. Joan Colom, subdirector de drogodepèndencies del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, va obrir la jornada explicant la trajectòria de l’atenció de les drogodependències a Catalunya.
Tot destacant els passos d’un plantejament moral (tractar als drogodependents com a criminals o dements) a un d’assistencial (programes lliures de drogues que excloïen als usuaris en actiu que no podien/volien deixar el consum) a un basat en el concepte de salut integral (donar resposta a usuaris en actiu, amb altres objectius socials, d’educació per consum responsable, etc.) . En aquest darrer i sobretot amb l’associació que es va fer entre les drogues injectades i l’HIV-SIDA, es van iniciar els programes catalans de reducció de danys i riscos a principis dels 90 de l’anterior segle.
Actualment hi ha 14 mil persones en tractament amb metadona, però unes 2 mil no s’adapten i continuen amb usos il·lícits d’opiacis. Molts d’ells fan ús de les sales de venopunció higiènica.
També va comentar els diferents intents a casa nostra, fa dues dècades, per a iniciar els programes de dispensació d’heroïna a Catalunya. Els primers passos requerien estudiar i investigar l’eficàcia i la seguretat. Així es va procedir, arribant a conclusions positives.
Per què no es van concretar en un programa de dispensació d’heroïna?
Davant la dificultat burocràtica i moralista d’establir aquests tipus de programes, el Departament va apostar pels programes de reducció de danys i riscos, com l’intercanvi de xeringues, les sales de venopunció higiènica, l’anàlisi de substàncies, els espais de calor i cafè, etc. També la metadona i la buprenorfina com a opiacis substitutius de l’heroïna.
El psiquiatra Dr. José Peréz de los Cobos, Cap de la Unitat d’addiccions de l’Hospital de Sant Pau, va descriure l’estudi català a la Vall d’Hebrón sobre l’heroïna oral, juntament amb el psiquiatra Dr. Miquel Casas i el mateix Dr. Joan Colom. De la seva ponència destacà el convenciment de que per a millorar l’atenció en addiccions cal ampliar el ventall de respostes terapèutiques per a adaptar-se a les diverses realitats dels pacients. Per tant, l’heroïna n’és una i vàlida.
També va comentar que el 27% dels pacients tractats amb metadona no estan satisfets d’aquest tractament. Aquest punt és rellevant, perquè la metadona només supleix la part analgèsica de l’heroïna, però no la part eufòrica o més plaent. Molts usuaris de metadona, cerquen aquesta part en la cocaïna i les benzodiazepines combinades amb l’alcohol.
Així entren al sistema d’atenció a les drogodependències amb una addicció i en surten amb tres o quatre. A més, desintoxicar de metadona i/o de les benzodiazepines és més difícil, costós i perillós que de l’heroïna. Per tant, amb la dispensació d’heroïna s’haguessin estalviat addiccions, diners públics i dificultats en l’abandonament de la substància.
Una supervisió que obria esperances al món
L’amerenc Dr. Miquel Casas, catedràtic de psiquiatria de la UB, va explicar amb la seva dilatada experiència, l’encàrrec que va rebre de les Nacions Unides per a supervisar el programa d’heroïna de Suïssa el 1994 (PROVE).
Sobre la seva exposició cal remarcar la comparació amb la diabetis, és a dir, tal i com hi ha persones que no segreguen prou insulina i requereixen ser administrada, hi ha persones que no segreguen prou pèptics opiacis endògens i necessiten ser administrats des de fora.
La seva validació del programa de Suïssa va demostrar que realment era una alternativa, però no es podia ser concloent sobre què produïa aquest èxit, ja que el mateix programa suís comptava amb molts recursos socials que podien ser determinants per a la millora de la salut del heroïnòmans.
Cal dir que els determinants socials de la salut, que ajuden a dignificar la vida de les persones, es calculen en un 80%. Per tant, qualsevol programa sanitari que no contempli la vessant social, només ajudarà en un 20% de la salut. Per això, els estudis s’han plantejat en les mateixes condicions per a rebre heroïna, metadona i buprenorfina. I es va demostrar que l’heroïna funcionava molt bé per a determinat tipus de pacients.
En aquest sentit cal preguntar-se perquè no es va replicar el model suís si funcionava, encara que no es pogués afirmar si tal millora era per l’heroïna, les ajudes socials o per tot plegat. Des d’un punt de vista ètic i deontològic si funcionava s’havia d’aplicar arreu. Sobretot veient els pobres resultats de les propostes que teníem en altres països.
Programa de dispensació d’heroïna a Granada
A Espanya, el mallorquí Dr. Joan Carles March, al 2001, va tirar endavant a Granada un estudi amb heroïna anomenat PEPSA que ha perdurat fins als nostres dies. El Dr. March considera que es va demostrar que l’heroïna funciona en un perfil determinat de pacients, els quals estaven pràcticament condemnats a un trist final. També sosté que qualsevol pacient amb aquelles característiques, en base al seu estudi, té el dret legal d’accedir al millor tractament possible, és a dir al d’heroïna.
Per això, cal que els metges enviïn una sol·licitud a l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS) demanant el permís per a prescriure l’heroïna. Aquesta es valoraria per l’Agència i hauria de comprovar que no hi ha cap alternativa amb algun altre opiaci registrat a l’estat espanyol. Com va confirmar la Dra. Macarena Rodríguez, la cap d’Àrea de la AEMPS.
Burocràcia i mite
La Dra. Macarena Rodríguez va presentar el laberint burocràtic que dificulta l’agilitat en l’establiment d’aquests tipus de programes a l’AEMPS.
Una qüestió clau és que cap farmacèutica ha registrat cap medicament d’heroïna a Espanya. Així, l’han d’importar i l’han de composar mitjançant una farmàcia hospitalària. Encara i així, sabent que el Dr. March ho va aconseguir a Granada, cap preguntar-se per què no a altres llocs?
Aquí el factor polític també ha tingut el seu pes. Donar heroïna a heroïnòmans no equivaldria a donar alcohol als alcohòlics? No seria contradictori? Tindria un cost electoral?
Els programes d’heroïna com el del British System o el de Canadà o el de Catalunya o el de Suïssa o el de Granada demostren que no és el mateix. L’heroïnòman normalitza la seva salut i la seva vida social, això no és el que passa amb els alcohòlics quan els hi dones alcohol. De fet, es demostra que la il·legalitat de l’heroïna és determinant en la davallada de la salut física i social de l’addicte.
Fins i tot, s’ha demostrat que el concepte de tolerància infinita és un fals mite en base a l’evidència dels programes que l’han dispensat. És a dir, tenint accés lliure d’heroïna en aquests programes, tendeixen a estabilitzar-se en dosis d’entre 200 i 500 mg dia. I a partir d’aquí comencen a demanar el mínim necessari, no el màxim possible com sostenia el mite.
El plaer
El Dr. Pérez de los Cobos va valorar el grau de satisfacció del programa de metadona, però no va valorar el plaer de l’experiència del consum. En aquests termes, es podria especular que la insatisfacció no hagués arribat al 27% dels usuaris de metadona, sinó a més del 97%.
Això sí que ho tenien present a Suïssa. Per què no s’hauria de considerar el plaer del consum com un factor important en la satisfacció del programa? El plaer és un determinant bàsic de la condició humana per a tenir salut. Una vida sense plaer és poc viable, ja que el plaer compensa i equilibra els patiments.
Una mare que sent dolors al part segrega endorfines (opiacis) per a compensar-los. Sinó difícilment repetiria l’experiència de donar a llum.
L’heroïna, a part de calmar el dolor, dona plaer i els seus consumidors ho han experimentat realment. Donar un substitutiu que no genera aquesta part està destinat a cercar-la en un altre lloc.
El psiquiatra català Dr. Gerard Calzada així ho va explicar en les diferents modalitats d’administració d’heroïna al seu programa (càpsules d’acció ràpida, d’acció retardada, injectada i estudiant una nebulitzada), el qual atén un 8% dels pacients addictes a aquest opiaci a Suïssa.
Crida l’atenció l’objectiu final del programa suïs: “El bon viure”. Aquest concepte amplia el terme de salut de forma quàntica. No es tracta només de donar fàrmacs que deixin en un estat gris i pla als pacients. Que una persona es quedi satisfeta física i psíquicament li obre moltes possibilitats a la vida.
“El bon viure” és un concepte ancestral de les tribus més properes a la natura. De fet, ho vaig sentir fa anys al poble Mapuche i a les diferents comunitats andines i amazòniques.
Dificultar això amb protocols que no ho contemplen entra de ple en el moralisme purità que denunciava el Dr. Joan Colom en la seva exposició. Quelcom que necessàriament ha de ser superat. No es tracta únicament de mirar la supervivència, ja que si s’està mort en vida o es pateix una vida penosa no és vida.
La veu dels damnificats
El silenci de totes les vides perdudes era atronador.
Alguns pocs supervivents, com en Jordi Parramón, la Raquel Alba, la Nani Torrens i l’Erin O’Mara van denunciar un sistema sense ànima, fred, estigmatitzador i desconfiat amb els addictes. Autèntics ciutadans de tercera categoria en el darrer esglaó de l’escala social. Els pàries que han patit el despotisme de les autoritats sanitàries i polítiques.
Tenien una dificultat vital mastodòntica que superar i en comptes de ser acompanyats van ser presa de la rigidesa administrativa i burocràtica com mai havia patit un pacient.
Per sort, també van trobar algunes entitats socials i professionals del sistema de salut que funcionaven amb humanitat, intel·ligència, sentit comú i coherència en un context desfavorable.
Observen amb esperança i enveja algunes oportunitats a l’horitzó, com els exitosos programes d’heroïna d’arreu, però no està a les seves mans. La seva salut s’ha anat deteriorant severament, igual que el seu benestar social. I encara lluiten, amb alguns professionals per a que els seus drets més bàsics siguin defensats.
I ara què?
El sistema és pervers. Tenim grans metges catalans i espanyols que saben que el dret al millor tractament possible és quelcom irrenunciable, però el volum de feina que genera, gràcies a macroestructures com l’AEMPS, fa que avançar sigui penós, lent, desesperant i difícil.
Malgrat això, aquell grup promotor de la defensa dels drets dels heroïnòmans (que també compta amb agents de salut que han patit l’addicció) continuarà lluitant per quelcom que ja no es tracta únicament d’un tema sanitari, sinó de justícia pels que ja no hi són, els que hi són i els que hi seran.