Hi ha cert consens científic en que els programes d’habilitats per la vida prevenen les addiccions.

Qui qüestionaria que una persona amb bona autoestima, autoimatge, ressilient, comunicativa, empàtica, resolutiva en els seus problemes, assertiva, etc., no té més factors de protecció davant del consum de tòxics? Així, era lògic que es centressin en el desenvolupament de les habilitats per la vida en els adolescents i infants per a prevenir els consums.

Els programes d’habilitats per la vida són raonables en el seu marc teòric, però tenen res a veure amb la prevenció de les addiccions?

Després de 30 anys atenent casos de joves i adults consumidors de tòxics m’ha causat perplexitat certes teories, com la de les habilitats per la vida, en les que tot quadra sense fissures i que serveixen per tot.

D’on surt això de les habilitats per la vida?

De fet, aquest plantejament surt en la seva essència de l’escola de psicologia humanista, en la que em vaig formar fa dues dècades durant 2 anys a l’Institut Erich Fromm de Barcelona. També, com sol ser habitual, les seves concrecions en forma de programes arribaren cap a principis del mil·lenni a Catalunya des dels EEUU i ràpidament adquiriren un alt grau d’acceptació entre tècnics i polítics, la narrativa era lògica. USA gaudeix d’una gran habilitat per acaparar l’autoritat en quasi tots els temes.

És xocant que en el país des d’on surten, fa més temps  que s’apliquen i es desenvolupen més aquests programes d’habilitats per la vida tinguin enguany la crisi més gran d’addictes i morts per sobredosis d’opioids de tot occident, amb 100 mil morts a l’any, el doble del que van tenir en 10 anys a la guerra de Vietnam.

Com s’explicaria pel context la crisi d’opiacis als EEUU? Qui coneix una mica el seu sistema hiperconsumista sabrà que els treballadors no tenen gaires opcions de posar-se malalts, ja que les assegurances mèdiques, els cars tractaments i l’alt cost de la vida, no ho permeten.

Però sentir dolor psíquic o físic és consubstancial a la vida. Així demanen reduir i/o eliminar aquests símptomes per a continuar treballant i consumint. Si això es combina amb una alta oferta d’opioides, cada vegada més potents, doncs voilà… El 5% de la població mundial (USA) consumeix el 80% dels opiacis de farmàcia del món. Creant a més un negoci descomunal que satisfà els interessos dels inversors.

I a Catalunya?

A Catalunya, es veu que els consums problemàtics de tòxics no responen tant a la persona (com apunten aquests programes), sinó també al context. Per exemple, l’any 2022 vam fer un estudi sobre tòxics al municipi d’Arbúcies, en el que es creuaven algunes dades, com el consum i l’ambient familiar. El resultat va ser que en famílies en les que hi havia menys adaptació ambiental (hostilitat, no entesa, sentiment d’incomprensió, baixa comunicació, etc.) hi havia el gruix dels consumidors joves.

En l’acompanyament ho he corroborat amb centenars de casos. Recordo un en particular en el que un adolescent de 14 anys del Baix Montseny arribava fumat a primera hora a l’aula i s’adormia sobre la taula. Quan vaig explorar la situació vaig constatar que els pares s’estaven separant i hi havia crits i discussions constants a la casa, una guerra. La resposta adaptativa del jove era emporrar-se fins al punt que no li afectés aquell ambient.

Potser aquell consum intensiu de cànnabis, a part d’una funció ansiolítica, també era un crit d’atenció per a que es resolgués la situació. El nombre de casos d’aquestes característiques s’acosta al 100%.

També he constatat que quan l’ambient a casa millora, minva el consum i fins i tot desapareix. I l’ambient sol millorar quan els pares avancen o ressolen els seus traumes, conflictes, ferides del passat o una situació que els pressiona sobre manera.

Dr. Bruce Alexander

A la fi, això ja ho va expressar el Dr. Bruce Alexander en un experiment amb ratolins. Cap a finals dels anys 70 els experiments amb ratolins demostraven que la droga és en un 90% més forta que el mateix instint de supervivència.

Situaven ratolins individualment en una gàbia amb dos abeuradors, un amb droga i l’altre amb aigua, morint la majoria per sobredosis. Mancaven d’habilitats per la vida els ratolins? El Dr. Alexander va observar que aquells experiments es feien en espais petits, sòrdids, amenaçants i poc estimulants pels ratolins, sospitant que el context era un determinant clau.

Així que va repetir les mateixes condicions de l’experiment, però en comptes de que els ratolins estiguessin en gàbies petites, sols i amb els bevedors amb la substància, va idear un context diferent i millor, amb els mateixos abeuradors, però amb més ratolins convivint, caus, jocs, bon menjar i espai: El Rat Park.

El resultat va ser radicalment diferent, constatant que no era el ratolí o la droga el problema, sinó el context. Cap ratolí va morir i algun que havia sobreviscut al primer experiment, amb una alta addicció, el van situar en el Rat Park, amb el resultat de que es va desintoxicar. Això no significa que cap ratolí begués de l’abeurador amb droga, un 30% ho van fer, però cap va morir ni va anar a més.

Però quants consumidors acaben tenint problemes?

D’altra banda, també es coneixia, per un estudi de les Nacions Unides de l’any 2008, que només un 10% dels consumidors de drogues arribaran a tenir problemes greus del consum[1]. És a dir, sí hi haurà consums, però més d’un 90% no desenvoluparà greus problemes del mateix encara que no participessin en programes d’habilitats per la vida.

Així doncs, d’aquest 10% quin seria el determinant més gran de la salut? Que la persona no té habilitats per la vida o l’ambient?

Qui va determinar que els joves que consumien drogues no tenien prou desenvolupades les habilitats per la vida? Si s’analitza a un jove addicte del 10% es trobaran carències en quasi totes aquestes habilitats, però això seria la causa o una conseqüència dels problemes derivats del consum i d’allò que ho ha provocat? El matís és important per a determinar l’etiologia de la malaltia i el tipus de prevenció per a aplicar.

D’altra banda, quan algú afirma que no tenen habilitats per la vida, penso en la quantitat de metges addictes que hi ha. Tampoc les tenen? Quasi el 50% de sanitaris i docents prenen psicofàrmacs, els quals no es poden suspendre perquè generarien síndrome d’abstinència i s’han d’anar reduint poc a poc, així doncs desintoxicant. Tampoc tenen habilitats per la vida els sanitaris ni els docents? No tenim prous exemples de grans persones d’èxit i amb grans habilitats que han patit addiccions destructives i fins i tot han mort?

Sabem que el context és determinant i que la majoria de joves que prenen tòxics no faran un problema de salut. Per què aleshores ens centrem en les seves habilitats per la vida com a una estratègia de prevenció? Què hi ha darrera d’aquest plantejament? Hi ha una forma d’evitar abordar l’arrel del problema? Per què no voldríem fer-ho?

Nou plantejament

De fet, centrar-se en el context seria com reconèixer que en molts sentits no s’estan fent les coses correctament i això implica una responsabilitat dels adults. Dels pares? Potser ells també són víctimes d’un context que no els afavoreix. Aleshores qui tindria la darrera responsabilitat? Potser el model de societat en el que vivim?

En aquest punt es complica l’abordatge, ja que incidir en el model social, primer qüestionant-lo i després canviant-lo, no és del gust de qui el domina perquè l’afavoreix. Qui el domina no es dispararà al peu, així que millor posar l’enfocament en qui manifesta el símptoma i sortir fet un pinzell.

Llençar pilotes fora és una especialitat dels EEUU i desenvolupar boniques teories, estudis, accions, propostes, paraules i tallers que tot quadri és la seva especialitat, però això no té a veure amb el problema. Pensin en que encara justifiquen les bombes d’Hiroshima i Nagasaki per a evitar més morts.

Recorden a aquella fundació de pròtesis finançada per una fàbrica de mines antipersona? Els hi sembla escandalós? L’estimat i ja difunt Arcadi Oliveres afirmava que les entitats bancàries eren les grans blanquejadores del capital del narcotràfic, però a la vegada donen diners per a la prevenció d’addiccions i a entitats del tercer sector que tracten a addictes. És doncs la hipocresia una de les arrels dels problema? Probablement una entre d’altres i que no té a veure amb les habilitats per la vida dels joves.

Què hi ha sota les addiccions?

Afirma del Dr. Jacques Mabit, director del centre de tractament Takiwasi, que subjacent a tota addicció hi ha la depressió. Així doncs un patiment psíquic en l’estructura emocional de la persona. Això és degut a que no té habilitats per la vida? Aleshores amb antidepressius s’acabaria aquest patiment. Malauradament el consum d’antidepressius ha esdevingut una altra addicció que no resolt el problema i acaba tenint un efecte rebot depressiu, com diu al mateix prospecte. Només prova de dissimular-ho a sota d’una estora química.

Observacions

En els darrers 30 anys es fàcil observar tres coses. La primera és que quasi tots els centres educatius desenvolupen programes d’habilitats per la vida, mai s’havien arribat a les cotes actuals amb una gran inversió de diners. La segona és que s’han disparat els trastorns psíquics en joves i adults, desbordants els CSMIJ. I la tercera, és que també s’han disparat les addiccions, ja no només a substàncies, sinó addiccions no tòxiques.

Davant d’això, és xocant la gran satisfacció autocomplaent de qui continua valorant i implementant aquests tipus de programes basats en “l’evidència científica”, mentre s’ensorra la salut mental d’infants, joves i adults.

Aleshores de quina evidència científica estem parlant? Això serien figues d’un altre paner. Només apuntar que en el llibre Pandèmia i postveritat, del Dr. Jordi Pigem, s’explica com els estudis científics publicats solen no ser comprovats per parells, es cuinen i maquillen les dades i es conclou el que interessa a qui ho finança. Això ho va denunciar l’actual director de The Lancet[2] i una sotsdirectora del New England Medical Journal[3]. Per tant, les publicacions estan més al serveis de certs interessos que de la ciència i mai podem perdre de vista ni depreciar la realitat quan no quadra amb la teoria.

Per a concloure, no deixo de tenir certa esperança en que qui té les regnes de l’educació i de la salut, els de la primera línia (no tant en els de dalt), s’atreveixin a debatre, qüestionar i invertir més en l’arrel del problema: el context.

Eduard Casas i Bertet. Educador social, president de GASS i preventòleg de La Resclosa d’Arbúcies.

[1] World Drug Report 2008. United Nations. Office on Drugs and Crime (pàg. 4)

[2] Pandèmia i postveritat. Jordi Pigem. Capítol 18, pàgines 73 i 74

[3] Pandèmia i postveritat. Jordi Pigem. Pàgines 123-124