En aquest bloc es penjaran articles, estudis i monogràfics per que es pugui anar construint un marc teòric conceptual al respecte de la temàtica tractada. Poden anar des de l’anàlisi d’una substància des d’un punt de vista, fins a una teoria per abordar una situació concreta.
Anar ampliant els conceptes és molt important per no quedar-se entre els mites i els prejudicis d’un tema en constant evolució.
S’aniran penjant monogràfics i també s’esperen suggerències al respecte. Només s’ha d’escriure “mirades” al cercador i s’accedirà a tots els documents d’aquesta categoria.
El Dr. Juan Gervás ha tingut l’amabilitat de deixar-nos publicar la xerrada del psiquiatra, neuròleg i psicoanalista Dr. Jorge Luís Tizón al canal de youtube de l’associació GASS, que gestiona La Resclosa d’Arbúcies.
El Dr. Tizón és una de les referències de la psiquiatria catalana pel seu anàlisi de la realitat de la Salut Mental a Catalunya, amb una perspectiva històrica de gran abast.
El següent post és una síntesi de l’article del Dr. Jacques Mabit sobre la marihuana. En tot cas, si desitgeu llegir l’article original podeu fer-ho en aquest enllaç: ARTICLE.
La marihuana és motiu de debat entre defensors de la seva liberalització i detractors que en denuncien els riscos. El Dr. Jacques Mabit, fundador del Centre Takiwasi, proposa una tercera via: reconèixer-ne tant les virtuts medicinals i espirituals com els perills d’un ús irresponsable.
La Cannabis sativa posseeix propietats medicinals innegables i, en contextos rituals tradicionals, és considerada una planta mestra capaç d’ampliar la consciència. Cultures com l’índia o les amazòniques respecten profundament la seva naturalesa viva, utilitzant-la de manera controlada i ritualitzada.
Els efectes de qualsevol substància psicoactiva depenen de la substància, el subjecte i el context. L’ús modern de la marihuana, especialment en contextos recreatius urbans, sovint ignora aquests factors, provocant riscos ocults com la dependència subtil, la desconnexió emocional i la pèrdua d’arrelament.
El consum habitual pot generar fenòmens com la mentalització excessiva, la substitució del sentir pel pensar i la pèrdua de contacte amb la realitat. Això contribueix a una actitud evasiva, pròpia de l’etern adolescent, afeblint la capacitat d’acció i transformació social.
Contràriament a la creença popular, la dependència a la marihuana existeix i sovint és difícilment reconeguda pels afectats. A més, pot esdevenir una porta d’entrada cap a substàncies més destructives. L’experiència de Takiwasi confirma que molts pacients addictes a drogues dures van iniciar-se amb marihuana.
En la tradició, el consum de marihuana amb finalitats espirituals exigeix respecte, ritualització i un coneixement guiat per mestres experimentats. La improvisació i la trivialització modernes desvirtuen la relació amb l’esperit de la planta, afavorint la confusió i el desequilibri energètic.
Tant la prohibició cega com l’ús indiscriminat són errors. Cal promoure un accés responsable, que diferenciï usos mèdics, recreatius i espirituals, i fomenti un acostament respectuós. La marihuana, lluny de ser només una substància, és una entitat viva que requereix tracte sagrat.
La societat actual, atrapada en el consumisme i el materialisme, ha desconnectat del significat profund de les plantes sagrades. Per superar aquest buit, cal recuperar rituals autèntics i una actitud de responsabilitat i maduresa.
Una de les qüestions més preocupants en l’actualitat, després de la pandèmia de la Covid19, ha estat l’augment dels trastorns mentals. Moltes mesures que es van prendre, com les restriccions i els confinaments, a més d’una gran por induïda pels mitjans, van disparar el deteriorament mental de la població. Especialment la dels joves.
Quan una persona pateix una addicció, que també és considerada com un trastorn mental, amb un altre trastorn, es parla de patologia dual. Això requereix un abordatge diferent a tractar les malalties individualment.
En el passat generava un efecte ping pong, ja que els dispositius de salut mental demanaven als centres de tractament de les addiccions que primer es desintoxiqués a la persona. A la vegada, des dels centres de tractament de les addiccions es demanava que primer es compensés mentalment al pacient. Això feia que els pacients fossin derivats en un bucle absurd i en molts cops no sent realment atesa.
Per això, es van començar a crear unitats de patologia dual en recursos hospitalaris. Avui en dia, també s’accepta el fet de que no només poden conviure dues malalties mentals, sinó més, el que portaria a parlar-ne de patologia múltiple.
La nostra experiència de tractar persones addictes s’ha trobat amb aquesta realitat sovint. En alguns casos el Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) ha estat una d’aquestes malalties.
Per exemple, mossegar-se les ungles es considera un TOC. És clar que hi ha diferents nivells i problemàtiques associades, per exemple que limiti funcions importants en la vida.
Es defineix com a TOC quan hi ha un patró de pensaments i pors no desitjades (obsessions) que provoquen comportaments repetitius (compulsions). Estan associats amb gran ansietat, patiment emocional i causen una disfuncionalitat per viure.
Recentment s’ha presentat un programa a Catalunya Ràdio sobre el TOC que aporta moltes claus per entendre’l en profunditat.
Hi ha cert consens científic en que els programes d’habilitats per la vida prevenen les addiccions.
Qui qüestionaria que una persona amb bona autoestima, autoimatge, ressilient, comunicativa, empàtica, resolutiva en els seus problemes, assertiva, etc., no té més factors de protecció davant del consum de tòxics? Així, era lògic que es centressin en el desenvolupament de les habilitats per la vida en els adolescents i infants per a prevenir els consums.
Els programes d’habilitats per la vida són raonables en el seu marc teòric, però tenen res a veure amb la prevenció de les addiccions?
Després de 30 anys atenent casos de joves i adults consumidors de tòxics m’ha causat perplexitat certes teories, com la de les habilitats per la vida, en les que tot quadra sense fissures i que serveixen per tot.
De fet, aquest plantejament surt en la seva essència de l’escola de psicologia humanista, en la que em vaig formar fa dues dècades durant 2 anys a l’Institut Erich Fromm de Barcelona. També, com sol ser habitual, les seves concrecions en forma de programes arribaren cap a principis del mil·lenni a Catalunya des dels EEUU i ràpidament adquiriren un alt grau d’acceptació entre tècnics i polítics, la narrativa era lògica. USA gaudeix d’una gran habilitat per acaparar l’autoritat en quasi tots els temes.
És xocant que en el país des d’on surten, fa més temps que s’apliquen i es desenvolupen més aquests programes d’habilitats per la vida tinguin enguany la crisi més gran d’addictes i morts per sobredosis d’opioids de tot occident, amb 100 mil morts a l’any, el doble del que van tenir en 10 anys a la guerra de Vietnam.
Com s’explicaria pel context la crisi d’opiacis als EEUU? Qui coneix una mica el seu sistema hiperconsumista sabrà que els treballadors no tenen gaires opcions de posar-se malalts, ja que les assegurances mèdiques, els cars tractaments i l’alt cost de la vida, no ho permeten.
Però sentir dolor psíquic o físic és consubstancial a la vida. Així demanen reduir i/o eliminar aquests símptomes per a continuar treballant i consumint. Si això es combina amb una alta oferta d’opioides, cada vegada més potents, doncs voilà… El 5% de la població mundial (USA) consumeix el 80% dels opiacis de farmàcia del món. Creant a més un negoci descomunal que satisfà els interessos dels inversors.
A Catalunya, es veu que els consums problemàtics de tòxics no responen tant a la persona (com apunten aquests programes), sinó també al context. Per exemple, l’any 2022 vam fer un estudi sobre tòxics al municipi d’Arbúcies, en el que es creuaven algunes dades, com el consum i l’ambient familiar. El resultat va ser que en famílies en les que hi havia menys adaptació ambiental (hostilitat, no entesa, sentiment d’incomprensió, baixa comunicació, etc.) hi havia el gruix dels consumidors joves.
En l’acompanyament ho he corroborat amb centenars de casos. Recordo un en particular en el que un adolescent de 14 anys del Baix Montseny arribava fumat a primera hora a l’aula i s’adormia sobre la taula. Quan vaig explorar la situació vaig constatar que els pares s’estaven separant i hi havia crits i discussions constants a la casa, una guerra. La resposta adaptativa del jove era emporrar-se fins al punt que no li afectés aquell ambient.
Potser aquell consum intensiu de cànnabis, a part d’una funció ansiolítica, també era un crit d’atenció per a que es resolgués la situació. El nombre de casos d’aquestes característiques s’acosta al 100%.
També he constatat que quan l’ambient a casa millora, minva el consum i fins i tot desapareix. I l’ambient sol millorar quan els pares avancen o ressolen els seus traumes, conflictes, ferides del passat o una situació que els pressiona sobre manera.
A la fi, això ja ho va expressar el Dr. Bruce Alexander en un experiment amb ratolins. Cap a finals dels anys 70 els experiments amb ratolins demostraven que la droga és en un 90% més forta que el mateix instint de supervivència.
Situaven ratolins individualment en una gàbia amb dos abeuradors, un amb droga i l’altre amb aigua, morint la majoria per sobredosis. Mancaven d’habilitats per la vida els ratolins? El Dr. Alexander va observar que aquells experiments es feien en espais petits, sòrdids, amenaçants i poc estimulants pels ratolins, sospitant que el context era un determinant clau.
Així que va repetir les mateixes condicions de l’experiment, però en comptes de que els ratolins estiguessin en gàbies petites, sols i amb els bevedors amb la substància, va idear un context diferent i millor, amb els mateixos abeuradors, però amb més ratolins convivint, caus, jocs, bon menjar i espai: El Rat Park.
El resultat va ser radicalment diferent, constatant que no era el ratolí o la droga el problema, sinó el context. Cap ratolí va morir i algun que havia sobreviscut al primer experiment, amb una alta addicció, el van situar en el Rat Park, amb el resultat de que es va desintoxicar. Això no significa que cap ratolí begués de l’abeurador amb droga, un 30% ho van fer, però cap va morir ni va anar a més.
D’altra banda, també es coneixia, per un estudi de les Nacions Unides de l’any 2008, que només un 10% dels consumidors de drogues arribaran a tenir problemes greus del consum[1]. És a dir, sí hi haurà consums, però més d’un 90% no desenvoluparà greus problemes del mateix encara que no participessin en programes d’habilitats per la vida.
Així doncs, d’aquest 10% quin seria el determinant més gran de la salut? Que la persona no té habilitats per la vida o l’ambient?
Qui va determinar que els joves que consumien drogues no tenien prou desenvolupades les habilitats per la vida? Si s’analitza a un jove addicte del 10% es trobaran carències en quasi totes aquestes habilitats, però això seria la causa o una conseqüència dels problemes derivats del consum i d’allò que ho ha provocat? El matís és important per a determinar l’etiologia de la malaltia i el tipus de prevenció per a aplicar.
D’altra banda, quan algú afirma que no tenen habilitats per la vida, penso en la quantitat de metges addictes que hi ha. Tampoc les tenen? Quasi el 50% de sanitaris i docents prenen psicofàrmacs, els quals no es poden suspendre perquè generarien síndrome d’abstinència i s’han d’anar reduint poc a poc, així doncs desintoxicant. Tampoc tenen habilitats per la vida els sanitaris ni els docents? No tenim prous exemples de grans persones d’èxit i amb grans habilitats que han patit addiccions destructives i fins i tot han mort?
Sabem que el context és determinant i que la majoria de joves que prenen tòxics no faran un problema de salut. Per què aleshores ens centrem en les seves habilitats per la vida com a una estratègia de prevenció? Què hi ha darrera d’aquest plantejament? Hi ha una forma d’evitar abordar l’arrel del problema? Per què no voldríem fer-ho?
De fet, centrar-se en el context seria com reconèixer que en molts sentits no s’estan fent les coses correctament i això implica una responsabilitat dels adults. Dels pares? Potser ells també són víctimes d’un context que no els afavoreix. Aleshores qui tindria la darrera responsabilitat? Potser el model de societat en el que vivim?
En aquest punt es complica l’abordatge, ja que incidir en el model social, primer qüestionant-lo i després canviant-lo, no és del gust de qui el domina perquè l’afavoreix. Qui el domina no es dispararà al peu, així que millor posar l’enfocament en qui manifesta el símptoma i sortir fet un pinzell.
Llençar pilotes fora és una especialitat dels EEUU i desenvolupar boniques teories, estudis, accions, propostes, paraules i tallers que tot quadri és la seva especialitat, però això no té a veure amb el problema. Pensin en que encara justifiquen les bombes d’Hiroshima i Nagasaki per a evitar més morts.
Recorden a aquella fundació de pròtesis finançada per una fàbrica de mines antipersona? Els hi sembla escandalós? L’estimat i ja difunt Arcadi Oliveres afirmava que les entitats bancàries eren les grans blanquejadores del capital del narcotràfic, però a la vegada donen diners per a la prevenció d’addiccions i a entitats del tercer sector que tracten a addictes. És doncs la hipocresia una de les arrels dels problema? Probablement una entre d’altres i que no té a veure amb les habilitats per la vida dels joves.
Afirma del Dr. Jacques Mabit, director del centre de tractament Takiwasi, que subjacent a tota addicció hi ha la depressió. Així doncs un patiment psíquic en l’estructura emocional de la persona. Això és degut a que no té habilitats per la vida? Aleshores amb antidepressius s’acabaria aquest patiment. Malauradament el consum d’antidepressius ha esdevingut una altra addicció que no resolt el problema i acaba tenint un efecte rebot depressiu, com diu al mateix prospecte. Només prova de dissimular-ho a sota d’una estora química.
En els darrers 30 anys es fàcil observar tres coses. La primera és que quasi tots els centres educatius desenvolupen programes d’habilitats per la vida, mai s’havien arribat a les cotes actuals amb una gran inversió de diners. La segona és que s’han disparat els trastorns psíquics en joves i adults, desbordants els CSMIJ. I la tercera, és que també s’han disparat les addiccions, ja no només a substàncies, sinó addiccions no tòxiques.
Davant d’això, és xocant la gran satisfacció autocomplaent de qui continua valorant i implementant aquests tipus de programes basats en “l’evidència científica”, mentre s’ensorra la salut mental d’infants, joves i adults.
Aleshores de quina evidència científica estem parlant? Això serien figues d’un altre paner. Només apuntar que en el llibre Pandèmia i postveritat, del Dr. Jordi Pigem, s’explica com els estudis científics publicats solen no ser comprovats per parells, es cuinen i maquillen les dades i es conclou el que interessa a qui ho finança. Això ho va denunciar l’actual director de The Lancet[2] i una sotsdirectora del New England Medical Journal[3]. Per tant, les publicacions estan més al serveis de certs interessos que de la ciència i mai podem perdre de vista ni depreciar la realitat quan no quadra amb la teoria.
Per a concloure, no deixo de tenir certa esperança en que qui té les regnes de l’educació i de la salut, els de la primera línia (no tant en els de dalt), s’atreveixin a debatre, qüestionar i invertir més en l’arrel del problema: el context.
Eduard Casas i Bertet. Educador social, president de GASS i preventòleg de La Resclosa d’Arbúcies.
[1] World Drug Report 2008. United Nations. Office on Drugs and Crime (pàg. 4)
[2] Pandèmia i postveritat. Jordi Pigem. Capítol 18, pàgines 73 i 74
[3] Pandèmia i postveritat. Jordi Pigem. Pàgines 123-124
En el següent podcast es pot il·lustrar una reflexió sobre el fenomen de les bandes per Miguel Àngel Alcarria en el programa de César Vidal.
L’anàlisi és molt interessant per a entendre algunes claus d’aquesta manifestació social en el nostre territori.
Podeu clicar la imatge per accedir a la web:
Fa 10 anys volíem fer un documental sobre l’alcohol des de moltes perspectives. Vam començar a recopilar entrevistes i informacions, però el projecte es va anar complicant, endarrerint i diluint.
Així que he decidit editar i penjar a youtube algunes de les entrevistes. En aquesta ocasió és a l’antropòleg Anthony Richard Henman, que és un referent mundial sobre l’estudi de les drogues, especialment de la fulla de coca.
Anthony ha participat en reunions a l’ONU explicant la seva visió. També ha publicat diversos estudis científics i llibres.
L’entrevista que us presentem estava enfocada en l’alcohol, la coca i l’ús terapèutic del cactus del San Pedro.
El psiquiatre Gabor Mate, de Canadà, és una de les persones més referents en el treball amb les addiccions. La seva mirada polièdrica del trastorn obre perspectives que normalment s’ignoren.
A més, és capaç de reconèixer en ell les pròpies addiccions i motius biogràfics de les mateixes. Per això, és una experiència enriquidora escoltar-lo durant els 18 minuts que parla a Rio de Janeiro.
En Jaume Funes, psicòleg, pedagog i periodista escriu un interessant article al diari ARA sobre la relació entre els adolescents i les drogues: “Porros i altres drogues: negar la realitat“.
A la fi, analitza alguns articles, plantejaments i actuacions sobre com ho hauríem d’entomar. Molts dels quals són poc útils i molt contradictoris.
Continua la lectura de Porros i altres drogues: negar la realitat
Enguany hem tingut el plaer de conèixer i descobrir a la Marta Doménech arran la lluita crítica contra la gestió de la Covid19. De fet, alguns dels seus articles han estat claus per a desintoxicar i desxifrar alguns aspectes importants d’aquesta estafa a escala mundial. Per exemple, destaquem “Societat hipnotitzada“.
Ara bé, la Marta té diferents vessants no menys interessants, com la de consultora de creixement personal, però no pas d’aquell tipus que s’han format només teòricament, sinó que ha hagut de passar per la pròpia cara fosca de la lluna. Així, acompanya havent aprés prèviament a sanar les seves ferides, tal i com fan en les medicines ancestrals.
En el seu propi creixement i despertar, aquesta filòloga hispànica també ha escrit llibres, com “Súbete al árbol más alto” (2014) i enguany s’ha fet la tercera edició revisada (2022 Editorial El Ángel.es) . Aquesta obra respon a la necessitat de créixer, d’autoexplorar-se, de conèixer-se, a la fi d’ampliar la mirada i la perspectiva. Sobretot en aquests temps que reclamen una evolució de la humanitat cap a un rang superior de la existència.
Llegir i escoltar a la Marta estimula a mirar cap a dins, per tal de poder equilibrar el nostre interior amb l’exterior.
Des del servei IRC&ENFOCS de l’associació GASS s’està finalitzant un curs online per a pares i mares que tenen fills/es que consumeixen cànnanbis.
Dins dels continguts del temari s’estan fent algunes entrevistes per tal d’aportar a les famílies les valoracions d’experts en la temàtica.
Continua la lectura de El consum de cànnabis dels menors vist des de l’Antropologia
