L’amic Paco, de Can Pereres Vell del Montseny, explicava que al bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac hi vivia un home a una cova per aixoplugar-se i arrecerar-se del fred i del vent. Vivia feia anys sense diners i només dels recursos que trobava a la natura. De tant en tant, baixava al supermercat del poble i li deixaven emportar-se de franc alguna llonganissa si les dependentes estaven de  bon humor. Gaudia d’una existència prou neolítica.

En ocasions, s’acostava a la Muntada, una casa pairal al mateix parc natural i pertanyent al municipi de Sant Llorenç Savall. En Paco i 20 famílies joves vivien el somni d’una vida més natural i en comunitat allunyada de l’infernal xivarri de Sant Adrià del Besòs. Havien restaurat aquella casa amb el permís del propietari fins que es va morir, quan la Diputació de Barcelona els va fer fora per quedar-se-la, ja que tenia el primer dret de propietat al restar dins d’un parc natural. No va donar cap opció alternativa a aquells joves que havien portat vida a un entorn rural abandonat, arribant a gestionar fins i tot projectes d’estades a joves en risc.

La qüestió

La qüestió és que aquell home, quan se sentia sol, passava algunes estones amb ells per enraonar i compartir les vicissituds pròpies d’aquelles circumstàncies o simplement per menjar calent o fer-se un xic de companyia.

A la fi, havia patit problemes amb l’alcohol i altres substàncies. Va provar de curar-se tot fent tractaments, però sense èxit. Finalment va entendre que quan tocava diners era la seva perdició. Per això es va retirar a un món sense diners, a bosc. Així podia mantenir-se allunyat del que li malmetia la salut. En abstinència es mostrava una persona capaç, raonable i amb certa visió fonda de l’existència. Una home valuós.

Paradigma

En el paradigma terapèutic també s’arriba a conclusions semblants a les de l’home en qüestió. El diner esdevé perdició en les mans d’una persona amb alta intensitat d’addicció o si més no amb una dependència ràpidament destructiva. De fet, és una indicació clara que no toquin diners les persones que pateixen aquestes fases de la malaltia.

Un altre tema és què es pot fer amb aquesta situació, ja que sense diners no es pot viure. Més enllà de que facin o no tractament, una persona amb un trastorn de dependència té el dret a menjar, higiene, sostre, caliu i en definitiva una vida mínimament digne, pel bé d’ella i de tots. Amb aquesta idea ens van encarregar a l’any 1998 posar en marxa el dispositiu de “Calor i Cafè” del centre SPOTT de la Diputació de Barcelona.

El Calor i Café era un espai on menjar calent, dutxar-se, rentar-se la roba, intercanviar xeringues usades per noves, rebre alguna cura i estar recollit en lloc segur durant unes hores. En aquells temps ateníem uns 150 heroïnòmans en actiu per dia, gent que romania al Raval i al barri Gòtic de Barcelona. Per a dissenyar el dispositiu ens havíem inspirat en el SAPS de Creu Roja, que oferia el servei nocturn, i en experiències semblants a Berlín.

Avui en dia

Vint anys després, trobo que qui dissenya les ajudes econòmiques, com la Renda Garantida, no té en compte regular-les per a persones en situació d’addicció, fase destructiva. De sobte disposen de 700€ mensuals al compte corrent i el primer pagament des de que s’aprova pot resultar de 1.400€ o més pels endarreriments. No cal ser molt murri per a deduir què sol passar, una recaiguda forta el primer mes. De vegades amb resultat tràgic.

Després, amb els 700€ mensuals, no pocs casos acaben fonent-los en 3 o 4 dies en drogues i continuen la resta del mes en situació marginal, fins el següent dia 25 de cobrament.

Els traficants ja coneixen el dia i l’hora en que cobraran i apareixen puntualment. Els més incauts es fan fiar i encara empitjora més la seva salut a diferents nivells: deutes perilloses, consums intensius, seguretat, delictes, etc.

És xocant que passin aquestes coses en el nostre sistema social quan coneixem la realitat fa dècades, sembla una dissonància cognitiva. A una persona que no ha resolt la seva addicció no se li poden posar aquests diners de tots a les mans, perquè els principals beneficiats són els traficants. Això vol dir que no se’ls hagi d’ajudar? Es clar que no, l’objectiu de dignificar la vida dels addictes és innegociable, però no així.

Conclusions

Cal assegurar un sostre, una dutxa, menjar, calefacció, roba, tractaments, etc. És a dir, es podria donar l’ajuda en espècies, no pas en efectiu. Fins i tot per a sufragar els costosos tractaments que, malgrat alguns siguin teòricament “gratuïts”, els centres demanen 500€ mensuals per despeses de butxaca dels residents.

No és raonable el que està passant avui en dia, quan es podria atendre d’una manera més constructiva i saludable. Això fa preguntar-se per qui aprova aquests procediments, ja que semblen allunyats de la realitat de les persones que pateixen aquestes malalties i dels professionals que hi treballen a primera línia.

Urgeix revisar-ho i reformular-ho. Per exemple, els professionals podrien gestionar els diners, com tutoritzar-los, per a que l’addicte no acabi enriquint als traficants .

Eduard Casas i Bertet