El cicle del desig per Marc Lewis

Marc Lewis, PhD, és un neurocientífic del desenvolupament i professor de psicologia del desenvolupament, a la Universitat de Toronto (on va ensenyar i va realitzar investigacions 1989-2010), actualment està en la Universitat de Radboud als Països Baixos. És autor o coautor de més de 50 publicacions en revistes de psicologia i neurociència. Va escriure el llibre “Memòries d’un cervell addicte”, on barreja la història de la seva vida en relació amb l’addicció, com les drogues afecten el cervell i com s’alteren les xarxes neuronals. S’ha presentat recentment el seu llibre La Ment i la Vida a Dharamsala, Índia.

Prop de 25 anys després de deixar les drogues, em vaig decidir a escriure un llibre sobre l’experiència de l’addicció i els processos cerebrals subjacents. Al voltant del meu escriptori vaig apilar 20 llibretes de notes personals dels darrers 20 anys.

Es descrivia amb detall implacable la meva creixent afecció als opiacis, els períodes de depressió que van conduir a un intens desig i pensament compulsiu, i els esquemes, cada vegada més desesperats, per a l’adquisició de drogues. S’explicaven les meves desventures boges: robar la morfina dels laboratoris en els quals vaig treballar i irrompre a les farmàcies de la nit violant tota norma moral. I descrivien la meva eventual expulsió de l’escola de postgrau i un cicle aparentment interminable d’eufòria, pèrdua i auto-odi.

Finalment em vaig aturar. Vaig completar el meu doctorat. Em vaig convertir en un professor de psicologia evolutiva i neurociència. Havia acumulat milers d’articles sobre el cervell emocional, l’autoregulació i la neurobiologia de l’addicció. Sabia el què es sentia com addicte i el que apareixia en un escàner cerebral. El truc consistia en ajuntar aquestes peces.

Entre tant, el meu llibre la Ment i la Vida va ser pioner en un nou enfocament per a l’estudi de les capacitats humanes, basat en la integració del aspectes subjectius amb l’experimentació científica. La idea era examinar l’experiència humana des de l’interior i l’exterior al mateix temps. Això és just el que volia fer en el meu llibre. També volia mostrar el mal que podem fer-nos a nosaltres mateixos quan busquem respostes en els llocs equivocats. I cóm es desenvolupen els hàbits autodestructius en els límits de la nostra biologia.

Sempre que perseguim fites atractives un neuroquímic anomenat dopamina s’allibera. La dopamina és absorvida per les estructures cerebrals responsables de la reducció de l’atenció, l’acció amb esforç i, sobretot, el desig -l’impuls visceral que motiva la recerca d’objectius-. Quan l’addicció es posa en marxa, ja sigui a les drogues, l’alcohol, les cigarretes, el sexe, el joc, l’alimentació, o qualsevol altra cosa, comença com un episodi de plaer (o d’ajuda) i acaba controlant la bomba de la dopamina. Al poc temps, l’alliberament de dopamina es determina per l’anticipació d’aconseguir més i les xarxes neuronals de desig i acció intencional es solapen i s’afinen cada vegada més a aquesta meta singular. Aquestes xarxes també es tornen cada vegada menys sensibles a altres objectius. Un es sent molt emocionat quan pensa que està a punt d’aconseguir allò, però si no ho troba, o no és suficient, o si només s’ha acabat, o la seva parella amenaça amb deixar-te a la propera vegada que estiguis en la dinàmica de gaudir-patir… El desig s’intensifica.

Com aquest cicle es repeteix, àrees de l’escorça que representen el que és important i valuós, transformen el recablejat. Més i més sinapsis es dediquen a “allò”: pensar, recordar el passat, la planificació, imaginant-construir estratègies complexes per aconseguir el que es desitja, etc.

Alhora, les regions corticals responsables del control cognitiu i de l’autocontrol es tornen menys eficaces, en part perquè es duen a si mateixes com el motor d’un cotxe massa accelerat durant massa temps i en part perquè perden la seva connexió amb el que un està tractant de controlar. Així doncs, la sobrevaloració d’una sola substància o activitat en realitat mai satisfà. Almenys no per molt temps. Després de cada cicle de voler, aconseguir i la pèrdua, hi ha buit. Decepció. Una sensació de traïció. I això fa que es busqui encara més desesperadament l’alleujament.

La meva evolució s’estenia des de ser un addicte, a l’estudi de l’addicció, a un científic. No només vaig escriure el meu llibre, sinó que ho vaig fer a consciència. Aleshores, vaig començar a ser convidat per parlar de l’addicció als científics, als metges i als addictes. Era entrevistat per la televisió i la ràdio, em va ser ofert escriure articles en diaris i revistes. Va ser un gran viatge. Però després va passar quelcom inesperat:

Un dia de l’hivern passat vaig rebre un correu electrònic convidant-me a assistir la propera tardor a una reunió de cinc dies amb el Dalai Lama, a la seva residència de Dharamsala, juntament amb set acadèmics, científics i contemplatius. El tema de la reunió va ser el desig i l’addicció. Ei, vaig pensar, això és quelcom que conec! No obstant això, em va semblar que estava somiant, era massa bo per a ser veritat.

Durant els següents mesos, per preparar aquesta reunió, vaig estar tractant de pensar com un budista. I el que més va sorprendre’m va ser que la perspectiva budista sobre el patiment humà, basat en el desig i en l’afecció, encaixa sorprenentment bé amb l’addicció. Tan bé, de fet, que l’addicció sembla un aspecte fonamental de la condició humana.

El budisme veu la recerca personal i l’afecció com un cicle – un cercle viciós- en què molts elements en interacció contribueixen al continu patiment. El que els budistes descriuen com l’eix central del patiment humà, el que ens manté sumits en les nostres afeccions, és exactament el que manté als addictes enganxats. El culpable és el desig i el seu vincle implacable per assolir-ho. Quan veiem quelcom una mica atractiu fora de nosaltres mateixos, quelcom que promet omplir el buit interior, l’anhelem. Després s’arriba a allò, s’agafa i, malgrat el plaer o l’alleujament que podríem tenir temporalment, mai és suficient. Anhelem més. Això és el que manté la roda donant voltes.

Si l’objectiu és l’èxit, la comoditat material, el prestigi (les activitats humanes més respectables) – o si es tracta de l’heroïna, la cocaïna, l’alcohol, o la pornografia- no sembla tenir importància. De qualsevol manera, creiem que hem assolit un antídot contra la incertesa, una garantia d’integritat, quan en realitat mai ens completem perseguint el que no tenim. I, el que sembla més increïble, la mateixa recerca esdevé una condició de més patiment, perquè inevitablement arribem amb les mans buides, decebuts i traïts pels nostres propis desitjos.

Això sona molt semblant a l’addicció. No obstant, els budistes parlen d’aquesta cerca i patiment com a normal. Però, no és l’addicció una cosa anormal? Què passa amb tots aquests canvis en el cervell? Per a la majoria dels científics i els professionals (per exemple, metges, experts en salut mental i els assessors en addiccions), els canvis en el cervell suggereixen que l’addicció és una malaltia, un estat antinatural. Ara bé, des d’una perspectiva budista es podria entendre de manera molt diferent, com a un resultat particularment onerós d’un procés molt normal, un procés normal de tristesa: el nostre intent decompletar-nos amb coses fora de nosaltres mateixos.

Però si tal procés és normal, per què canvia el cervell?

Resulta que el cervell està dissenyat per canviar. Cada avenç en desenvolupament infantil i adolescent requereix canvis en el cervell. De fet, l’adquisició del valor i del sentit en l’adolescència correspon amb la pèrdua d’aproximadament el 30 per cent de les sinapsis en algunes regions de l’escorça. El desenvolupament normal, igual que en l’addicció, implica un compromís durador a un petit conjunt d’objectius: vaig a fer diners, vaig a viure en un barri segur, vaig a trobar una parella, etc. Aquest compromís implica la formació i consolidació d’algunes xarxes neuronals a costa d’altres.

De fet, cada episodi d’aprenentatge, ja sigui per tocar el violí, moure’s en cadira de rodes, o llegir amb els dits després de quedar-se cec, requereix el creixement de noves xarxes sinàptiques. Aquests canvis corticals cavalquen sobre les onades de la dopamina, tant en el desenvolupament normal com en l’addicció. Gotes de dopamina, amb la seva potència per reduir l’atenció i fer créixer les sinapsis, són molt conegudes entre els amants i els estudiants per igual. Aquest tomb palpable per al sexe, l’admiració o el coneixement sempre és impulsat per la dopamina. De fet, el cervell dels animals que moren de fam es transforma per la dopamina, ja que, igual que amb l’addicció, hi ha una fita digna de perseguir. Els estudis han demostrat que els polítics reeixits aconsegueixen nivells de dopamina que farien desmaiar a un addicte. El cervell ha evolucionat per connectar el desig i la seva satisfacció, voler i aconseguir, i aquesta connexió depèn de l’ajust de xarxes sinàptiques en una estreta gamma d’objectius amb l’ajuda de la dopamina.

Tant en el desenvolupament normal com en l’addicció, el desig actua com una eina d’ajustament, col·lapsa la flexibilitat neuronal en favor dels objectius fixats. És per això que la nostra comprensió de l’addicció pot beneficiar-se més d’una perspectiva del desenvolupament normal dels budistes, que del model de la malaltia afavorida per la ciència i la medicina occidental.

La perspectiva budista ofereix un avantatge pel que fa a la recuperació: una èmfasi en el valor de l’atenció i l’autocontrol per alliberar-nos de les inclinacions innecessàries.

Consideri un experiment provocador publicat recentment a PLOS ONE, una revista prominent científica. Encara que és ben sabut que l’addicció provoca un aprimament en determinades regions de l’escorça – que es creu que reflecteixen una pèrdua de sinapsi-, aquest estudi va trobar que augmenta el gruix sinàptic en addictes a la cocaïna que s’havien abstingut de consumir durant diversos mesos. De fet, a més llarg és el període d’abstinència, major és el creixement.

Contràriament al que s’esperava, el nou creixement no va ser simplement un canvi del que es va perdre, com un arbust podat en què creixen de nou les seves fulles. Per contra, es va observar un creixement sinàptic en noves àrees – zones subjacents d’autoreflexió, auto-direcció i autocontrol. El més sorprenent va ser que aquest creixement va superar els nivells assolits per les persones no addictes “normals” després d’un període d’aproximadament vuit mesos, que indica l’aparició d’habilitats mentals més avançades.

Si es repliquen aquests resultats, proporcionaran proves sòlides que la recuperació, com en el cas de l’addicció, és un procés de desenvolupament, que poden beneficiar-se de les capacitats cognitives avançades facilitades per l’entrenament de la ment.

Amb base a aquest tipus d’estudis -i omplint els espais en blanc amb aspectes subjectius –addictes, científics i contemplatius tenen molt a aprendre els uns dels altres. Després de tot, els addictes i els budistes -tots nosaltres- fem servir el mateix cervell, amb les seves vulnerabilitats i fortaleses. Per tant, té sentit i molt en comú que el cervell canviï sota el patiment subjacent i la curació, sigui quin sigui el seu origen.

 

(Traducció al català per Eduard Casas)

2 pensaments a “El cicle del desig per Marc Lewis”

Deixa un comentari