Us presentem en aquesta ocasió un article sobre l’ús de l’Smartphone en edats primerenques publicat pel diari El Periódico de Catalunya. En síntesi, hi ha un conjunt d’experts que opinen sobre si és adequat facilitar l’accés a aquesta tecnologia, com fer-ho, a quines edats, etc.
En el mateix diari hi ha altres articles al respecte, ja que és un tema que recurrentment preocupa als adults. En el criteri d’edat d’accés, els experts difereixen, per exemple el psicòleg Marc Masip determina els 16 anys com l’edat més adequada per una qüestió de maduració; per contra, l’Enric Puig Punyet, doctor en filosofia, en un altre article, proposa que sigui a partir dels 18 anys pel mateix motiu. És a dir, que hi ha certa controvèrsia sobre quan seria el moment més adequat. Aquestes valoracions contrasten amb la realitat, en la que es detecta cada vegada més ús entre persones de 12 anys, 3 de cada 4.
El debat es mou ben polaritzat, com apuntava Umberto Eco en el seu llibre “Apocalíptics i integrats” sobre la televisió. És a dir, entre persones que consideren que té més aspectes negatius que positius i a la inversa. També Plató, en boca de Sòcrates, clamava en contra de l’escriptura[1] perquè considerava que afectava negativament a la capacitat de la memòria, ja que es confiava massa en l’escrit i no tant en el cervell.
El que sembla clar és que la velocitat d’arribada de la tecnologia genera incerteses sobre com afectarà a la gent més jove. Les pors es disparen i sonen les alarmes, però a la vegada se’ls facilita per un principi més preocupant que la pròpia tecnologia: “no ser un pringat“, com resa el títol d’un altre article del mateix diari “El meu fill no vol ser el pringat de la classe sense mòbil”, que no és més que la pressió de grup. És a dir, els iguals i les pròpies famílies esdevenen els principals comercials per les empreses tecnològiques.
La por a l’exclusió i al patiment del fill/a ha funcionat sempre com a actiu comercial, per això les modes juvenils, tenir aquelles bambes, marques, etc. En definitiva, una manifestació implacable de la societat del consum, del materialisme, del capitalisme salvatge on l’únic que importa és consumir el que grans corporacions diuen que s’ha de consumir. És preocupant l’ús de tecnologia per part dels més joves? Potser el més preocupant és que això sigui una conseqüència coherent i lògica d’un tipus de societat.
La Resclosa ja va fer una entrada al respecte de les pantalles, aportant una guia per endreçar una mica l’impacte de la tecnologia entre els més joves. Aquest article del Periódico i altres que vindran poden il·lustrar diferents punts de vista i situacions a analitzar, però normalment no arriben a qüestionar el sistema, potser perquè també els diaris es financen dels anuncis d’Smartphones?
[1] Fedre 274c-277a i 279b- 279c