Des del sentit comú es pot arribar a entendre que com més pateixen els pares pitjor pels fills. En el darrer informe[1] de l’ECAS[2] es demostra com afecta la pobresa a la salut familiar:

1. Augmenta l’ansietat i la depressió a tots els membres.
2. Es prescriuen més receptes de psicofàrmacs com més precària és la situació.
3. Acaben consumint més les dones que els homes, així doncs pateixen més.
4. Es prescriuen més als nens que a les nenes.

Danys col·laterals

Per tant, abocar a la pobresa a les famílies és un atemptat contra la seva salut. A més, com a danys col·laterals es podrien afegir:

• Si s’habitua als infants als psicofàrmacs se’ls ensenya a canviar d’estat anímic amb pastilles. A la fi, s’augmentarà la probabilitat de que acabin consumint drogues en l’adolescència i joventut per l’aprenentatge adquirit.
• Com que hi ha una causa social i no orgànica, el consum de psicofàrmacs es pot allargar en el temps. Més i tot del que és recomanable. Això farà més que una probable tolerància a aquests fàrmacs i que es requereixin més dosis i varietat dels mateixos.
• Al no millorar la situació de pobresa s’augmenta la possibilitat de que s’acabin afegint altres substàncies per no sentir el patiment. Per exemple, l’alcohol en adults o la marihuana en joves.
• Els fetges són greument damnificats per metabolitzar tants fàrmacs.
• Les farmacioles de les llars acaben esdevenint un arsenal químic amb el que automedicar-se, patir accidents i, fins i tot facilitar intents de suïcidi.

La dependència

D’alguna manera la dependència seria una conseqüència d’aquesta resposta sanitària a uns símptomes induïts per causes socials. En aquest sentit, la situació pot empitjorar pels efectes secundaris d’aquestes medicacions.

També s’agreuja el quadre quan, des de la desesperació,  es barregen medicacions entre elles, amb l’alcohol i/o amb d’altres drogues. Tot sovint la persona produeix una poli toxicomania.

L’addicció als psicofàrmacs és orgànicament de les més dures. El síndrome d’abstinència es diu titània i pot provocar la mort. Per altra part, la sobre ingesta també té riscos greus (sobre dosificació) i pot ser causa de mort.

La crítica

Des del capitalisme salvatge que provoca la pobresa s’acaben enriquint les farmacèutiques privades. Tanmateix, s’empobreix el sistema sanitari públic, ja que mantenir llargs i costosos tractaments pal·liatius no és sostenible.

A la fi, es coneix que qui empobreix a la comunitat són: el sistema financer i bancari, les multinacionals, les empreses energètiques, les que controlen el mercat immobiliari, les alimentàries, etc. No posar límits a l’acumulació de tanta riquesa ho paguen amb la seva salut les famílies, que han de passar per la capella de la farmàcia religiosament.

La redistribució de la riquesa no és només un acte de justícia, sinó de promoció de la salut. Per això, acabar amb les desigualtats socials significa no condemnar a la malaltia a gran part de la comunitat.

L’informe

A continuació poden llegir l’informe que afegeix altres temes relacionats amb la pobresa i que són ben documentats. Sobre el tema dels psicofàrmacs poden adreçar-se a la pàgina 28:

[1] Informe Insocat per la millora de l’acció social. Núm.9 Les veus de la pobresa. Eloi Ribé Doctor en Sociologia

[2] Entitats Catalanes d’Acció Social