El dia 13/09/17, eldiario.es va publicar una entrevista a la Dra. Anna Isabel Henche, cap de la Unidad de Conductas Adictivas del Complejo Hospitalario de Toledo, en la que manifestava l’augment d’addiccions als opioides.
Cal aclarir que els opiàcids són derivats del cascall i els opioides són una rèplica sintètica. Tradicionalment s’han utilitzat per tractar el dolor com analgèsics i fins i tot com anestèsics, també per a tractar addiccions com a fàrmacs de substitució, per exemple la metadona a l’heroïna. El problema arriba quan el dolor és crònic i el tractament també. En aquest moment es pot generar fàcilment una dependència, l’abús o l’addicció.
Darrerament, als EEUU ha hagut una epidèmia de morts per sobredosi que s’ha equiparat a les morts de trànsit, però el context americà és diferent del de casa nostra. Així doncs, a una societat molt estressada i amb una sanitat neoliberal es valora l’atenció mèdica pel grau de satisfacció del client i aquest sovint vol treure el dolor d’una forma immediata per rendir al màxim, com si no tingués cap mal, fet que sol agreujar la situació. Conseqüentment, els medicaments que generen addicció i a més tenen un efecte sedant són un increïble negoci i un no menor problema de salut.
La notícia és que aquests fàrmacs només es poden adquirir amb recepta mèdica, per tant no hauria d’haver problemes. Doncs es veu que sí, la pròpia investigadora denuncia que a casa nostra no hi ha prou coordinació entre l’atenció especialitzada i la primària, per tant no es fa un seguiment adequat. A més, indica que els tractaments són massa llargs, posant d’exemple que un tractament de 3 mesos es consideraria molt de temps, però que li han arribat persones amb 3 i 4 anys de tractament. Per últim, denuncia que s’utilitzen dosis massa altes, fet bastant comprensible si es té present el concepte de tolerància, és a dir, amb el temps es necessita més dosis i s’extreu, progressivament, menys efecte, d’aquí el perill de sobredosi.
Realment aquesta situació representa un dilema pel pacient, què ha de fer enfront d’aquest panorama en el que hi ha aquestes pràctiques mèdiques?
Per prevenir aquestes situacions s’ha editat una guia d’analgèsics opioides, per mostrar els riscos, els mals usos i d’altres informacions per fer-ne un ús responsable. És de suposar que la fi darrera és que la pacient eviti al màxim una escalada de fàrmacs opioides.
Des de la Resclosa també s’entén el símptoma del dolor com un senyal que simplement no s’hauria de silenciar sota una catifa química (dins d’uns límits, és clar), sinó mirar de comprendre-ho per aprendre a controlar-ho i fer els canvis necessaris per a que deixi d’estar o es redueixi. És fàcil de dir, sobretot quan no s’està sota el flagel del dolor, però aprofundint en aquella part del cos que es queixa es pot arribar a aprendre valuoses informacions de l’interior.
A més hi ha pràctiques no farmacològiques, des de les medicines complementàries, que ajuden a controlar el dolor i que no tenen aquests riscos, per exemple l’acupuntura, la hidroteràpia, la relaxació meditant, els exercicis de respiració (recordem a les dones de part quan se les anima a respirar més pausadament), cercar entorns de calma i natura, etc. Dedicar temps al propi dolor sol donar fruits analgèsics.