L’abús sexual és un tema recurrent arreu. Pels estudis de la Dra. Noemí Pereda[1], sabem que més del 30% de la població a Catalunya ho pateix, així doncs té les característiques d’una epidèmia, però curiosament no s’atén com a tal, s’imposa el silenci des del cas concret fins a les institucions.

Malauradament, l’abús sexual s’agreuja degut a algunes perverses particularitats, com que s’avoca a les víctimes a viure el drama des de la vergonya i la culpa. També s’afegeix el rebuig social que suporten les persones abusades envers un tema que sol ser considerat com incòmode, incomprensible, fosc i brut. En aquest sentit, sol passar que les pròpies famílies són les primeres que dificulten el que és més útil i terapèutic: explicar-ho i visibilitzar-ho. Per què ho fan? Afrontar aquest dany sol qüestionar la cohesió familiar i, a més, costa molt acceptar les terribles conseqüències que ha patit qui era més vulnerable i s’havia de protegir, per això culpar a la víctima esdevé una estratègia defensiva a nivell familiar.

Per aquests motius, la majoria de persones triguen més d’una dècada en relatar el trauma. A més, hi ha un volum important de persones que no arriben a compartir-ho mai. Això desencadena grans dificultats per viure d’una forma plena i feliç, surten tot tipus de dificultats importants per a poder complir tasques normals.

Tanmateix, des dels serveis de tractament i d’assessorament d’addiccions s’ha detectat que l’abús sexual és un dels impulsors d’elles, és a dir, davant la impossibilitat de conviure en pau amb el trauma es busca en les drogues una “distracció”. En molts casos surt més a compte “distreure’s” amb una addicció que conviure amb la consciència de l’abús. No cal dir que en intents de suïcidi també hi ha molts estudis que avalen una associació directe amb l’abús sexual a la infància.

D’altra banda, des del punt de vista de la persona abusadora, gran part dels abusos es produeixen amb la mediació de l’alcohol que, com bon dissolvent, dissol l’empatia, la moral, l’enteniment i els límits humans més bàsics, com per exemple, tenir cura dels més petits.

Per tot això, des de La Resclosa d’Arbúcies volem abordar aquest tema presentant un documental molt ben realitzat des del punt de vista de l’enfocament sobre la temàtica. Es vehiculitza mitjançant l’excel·lent  cantautora Lídia Pujol, la qual narra el context dels abusos i les conseqüències que va patir, tot comentat i ampliat per altres tres dones que també els van sofrir.

El documental aborda les dificultats de qui ho pateix, però també alça la vista en l’esperança d’una sortida sana, és a dir, com diu Lídia Pujol “És pot integrar”. Així doncs, és possible transformar aquesta dolorosa experiència en una força que ajudi a la persona i sigui útil pels altres.

Esperem que ajudi a prendre consciència de la temàtica.

[1] Professora titular de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona