Aquest escrit es realitza en temps de coronavirus. És a dir, en un temps en el que els mitjans de comunicació han fet un Reality Show sobre les infeccions i els decessos en temps real i a nivell planetari. Contribuint a desencadenar reaccions de por individuals i col·lectives.

Ara bé, en l’àmbit de les drogues sempre ha planat l’emoció de la por. Quasi més pels acompanyants de les persones que consumeixen drogues que dels propis afectats/des. El quals, en part, s’insensibilitzen amb l’atordiment dels efectes del consum. Potser aquests darrers, en una dinàmica d’addicció temen els efectes de la manca de substància o de les conseqüències dels deutes generats.

La por és una de les emocions bàsiques humanes. Aquesta reacció desencadena processos fisiològics i psicològics rellevants. Per exemple, augmenta l’estat d’atenció alliberant adrenalina, dilatant les ninetes i augmentant la pressió arterial, que podria precedir a una resposta de fugida  o d’encarament de forma directa. Segons la situació pot anar millor una que l’altre.

La por com a eina

Vers el contrari, també podria arribar a paralitzar una persona o fer-la submisa. En això es basava l’esclavitud o el règim franquista o el capatàs: dominaven amb la por. En aquest sentit, es podria parlar d’una por instrumentalitzada, s’ha fet eina. Fins i tot s’ha esmolat amb la gesticulació: una mirada, un to, un símbol, una bandera, un silenci, un maquillatge, una vestimenta o una perífrasi com “ai ai ai”. Això causa un nivell de por més o menys justificat.

Un altre exemple és si la resposta és exagerada, com el cas d’algú que ofega a l’altre per protegir-lo, fins causar més dany que el propi perill.

Per exemple, els pares i les mares tenen com assignatura difícil deixar anar als fills/es assumint els riscos i danys de la vida. Si lliguen massa curt la destrossa pot ser important, tanmateix si deixen massa llibertat també. L’obsessió envers el perill causat per la por pot esdevenir letal i portar a una sobreactuació molt més dolosa.

Por i drogues

En prevenció de drogues, l’estratègia de la por a les conseqüències del consum s’ha sobreutilitzat tant que en molts casos ha fet un efecte boomerang, anestesiant la por sana i provocant imprudències greus. El problema de l’exageració és la pèrdua de credibilitat. A més, ha estat tan contraproduent que ha provocat un efecte de banalització, minimització o negació dels perills reals.

Fins i tot, les sancions de la llei Mordassa cercaven provocar por a consumir, però no han baixat el consum. Ni a la presó desapareix el consum. La por al càstig, en el consum de drogues, només   precaritza la vida de la persona, provocant més danys i riscos.

Per acabar d’arrodonir-ho, l’exemple de les polítiques repressives  sobre el consum de drogues (“guerra contra les drogues” de Bush) se sap que han causat més dany que les pròpies drogues. També, hi ha molts exemples en la vida familiar en la que la por genera una resistència al canvi, a la diferència i a la novetat, causant un desenllaç dramàtic.

Jugar amb la por

Amb la por també es juga, per exemple quan es fa un espant o es mira una pel·lícula de terror o ens pugem a una muntanya russa o s’entra al passatge del terror. Així, es cerca l’alliberació d’hormones per sentir-se adrenalític, per després, quan ha passat tot, gaudir de la felicitat (hormones endorfíniques).

Jugar amb la por de les persones tindria un altre sentit, ja que representa una estratègia per fomentar la inseguretat. Del cert és que a la vida, la incertesa i el dubte són constants. Així existeix una seguretat més que temporal i fins i tot fictícia. Però potenciar-la és lucratiu, ja que es poden vendre assegurances, sistemes de protecció o inflar els pressupostos militars i policials de les administracions públiques.

La ironia és que el més segur de la vida és que morirem tots i és una de les pors més arrelades: el trànsit de la vida sensible (pels sentits) a la mort. Per alguns, només és un canvi d’estat material a immaterial, pels materialistes és tan sols el punt i final.

Per cert, segons el psiquiatra i investigador d’espiritualitat i salut, el  Dr. Harold Koening, sostè que l’evidència científica demostra que els creients viuen una mitja d’entre 7 i 14 anys més de vida i amb millor qualitat que els que no tenen pràctiques religioses.

Carència patològica de la por

D’altra banda, no tenir-ne no és sempre un bon senyal, sovint és tot el contrari, un bloqueig del sistema emocional. Hi ha situacions que l’estrés traumàtic pot inhibir la por i provocar tot tipus d’accions imprudents, com es descriu a la pel·lícula Fearless. La curació passaria per tornar a sentir por i alliberar-se del bloqueig.

La inhibició de la por també ha estat una estratègia militar clàssica. Per exemple, amb una música encoratjadora, un discurs amb to d’arenga, o prenent químics com les amfetamines per no només deixar de sentir por, sinó llençar-se eufòric contra l’enemic, com els famosos kamikaces japonesos.

Tanmateix, es diu que el coratge és afrontar la por, no pas no tenir-ne. Així doncs, tenir-ne és sa i signe de salut.

És evident també que viure sempre atemorit treu vida i/o la precaritza amb la pèrdua de llibertat. Així doncs, què en fem d’ella és la qüestió important.

Canviant de pantalla, superar les pors també és signe de maduresa i evolució. En aquest sentit, està l’actitud de la confiança que prové de la paraula fe, així la traducció seria “amb fe”. La fe, en principi, ens evoca a una qüestió espiritual.

En el fons significa creure en quelcom sense proves materials o científiques que ho demostri. O vers al contrari, en cas de que hi hagin proves científiques, creiem en elles malgrat no les entenguem perquè són considerades científiques, però el tema de la confiança es tractarà en una nova entrada.