Arxiu d'etiquetes: ratafia

La cultura de l’alcohol

El dilema

L’alcohol és una substància recurrent des de la perspectiva de problema. És a dir, l’abús, el risc, l’addicció i les seves terribles conseqüències.

Clarament hi ha una separació entre el món adult i el jove: en el primer es troba l’alcoholisme com a principal patologia associada. En el segon els consums intensius en entorns de festa. Ambdós amb grans riscs per a la salut. Mai s’hauria de perdre de vista aquesta cara quan es parla d’alcohol, ja que mentre uns parlen de cultura allò representa la perdició d’altres.

D’altra banda, qui no té a la família algú que es passa o que ha patit greus problemes amb la beguda? Per tant, resulta una mica paradoxal escriure un article en el context, per exemple de l’elaboració de licors populars de Catalunya, que pot ser raonable, tot coneixent la cara fosca de l’alcohol.

Cal dir que un dels diagnòstics més complicats d’abordar en addiccions és el d’home, de més de 40 anys i amb dependència severa a l’alcohol. Es tracta de quelcom difícil per diferents factors, com que es tracta d’una droga legal, per tant ben acceptada. Associada a la festa, a la cultura i a la tradició, a la diversió, a l’èxit, al sexe, al descans, a la gastronomia, a la felicitat, a la relaxació, a la pertinença al grup i, fins i tot, a l’esport. Qui no recorda anuncis com el d’alguna cervesera proposant mirar el partit del barça amb un barril o als mateixos jugadors celebrant èxits a la rua en un estat delicat?

Per tot això, la lluita de qui té dificultats amb l’alcohol és titànica. D’altra banda, els tractaments tampoc són en general gaire eficaços, així que tot plegat deixa un cert regust ranci a derrota.

És natural prendre alcohol?

Malgrat la cara fosca, es poden fer algunes preguntes per mirar d’entendre la naturalesa del problema. Entre elles, si és natural prendre alcohol?

Per exemple, l’antropòleg com Giorgio Samorini en el seu llibre “Animals que es droguen” certifica desenes d’exemples d’animals que en entorns naturals cerquen l’alcohol: elefants, estruços, mosques, felins, etc.

És paradigmàtic el cas de l’Amarula africana. Una fruita que a l’arbre concentra un 15% d’alcohol i que cada any, és a dir, no per accident, els elefants ingereixen en grans quantitats en la seva migració en les províncies de Limpopo, a Sud-àfrica. Se’ls hi ajunten molts altres animals que, després de la trobada alcohòlica, desperten junts amb clars símptomes de ressaca, fins i tot depredadors i depredats.

Hi ha exemples en els 5 continents i, en el fons, què hi ha més natural que el comportament dels animals? Per tant, queda demostrat que hi ha un instint natural cap a la recerca de l’ebrietat. Ara bé, els animals fan un ús estacional, tal com feien els humans a l’època dels caçadors i recol·lectors.

Tanmateix, l’evolució va establir els primers assentaments mesolítics on es determina que es va començar a elaborar un primer alcohol anomenat la hidromel. Així doncs, van començar a controlar la fermentació per obtenir begudes alcohòliques. La destil·lació arribaria més tard amb la creació de l’alambí a la cultura musulmana.

Alambí àrab

Per tant, tenim un instint natural cap a l’ebrietat amb una cultura ancestral d’elaboració de l’alcohol.

L’espiritualitat i l’alcohol

En les primeres albors humanes de l’elaboració d’acohol  també es van definir certs usos. Possiblement semblants a alguns actuals, però hi ha un que adquiriria rellevància al temple d’un semidéu egipci: el ritual d’Osiris. On es consumia una beguda alcohòlica en un context religiós. De fet, consideraven que aquesta beguda alcohòlica representava la sang dels avantpassats que havien lluitat contra els deus.

Semidéu Osiris, de l’agricultura i el vi

Depenent del tipus de principis actius de plantes, combinats amb l’alcohol es propiciaven canvis sensorials que obrien la porta a altres experiències, entre elles l’espiritual. En aquests cas, l’adjectiu de beguda espirituosa associada a l’alcohol crida l’atenció. També des de la perspectiva de patologia, ja que d’alguna forma el que representava un infern personal (espiritualitat negativa) també s’associava a una espiritualitat positiva.

No sobta que el cristianisme, amb clares connexions amb Egipte, també assumís com element sacramental una altra beguda fermentada com el vi, la sang del Crist. És a dir, no en teníem prou amb l’instin natural, la tradició mil·lenària d’elaboració, sinó que s’afegia el pes d’un element sacramental, una clau per accedir al creador.

El món religiós, des d’ençà en els monestirs, ha elaborat milers de litres d’alcohol, no únicament fermentats, sinó destil·lats: els alemanys, les cerveses; els mediterranis, els vins; els irlandesos, el whiskys; les carmelites, l’aigua del Carme, etc.

Paral·lelament, també es va saber que les propietats de les plantes es conservaven en l’esperit del vi, en forma de tintures i així es podia disposar de remeis fora de temporada. Realment un salt de gegant en la medicina facultativa i popular (p.ex. les remeieres).

Tintura d’opi: Làudan

Complicacions i revolució industrial

Ara bé, quan comencen a haver-hi greus problemes associats a l’ús de l’alcohol? En totes les èpoques n’hi han hagut. Només cal observar al Museo del Prado quadres com els dels borratxos de Velázquez (1628), però potser no tan massivament com en l’actualitat. Una dada interessant la proporciona l’antropologia mèdica, la qual ha registrat tribus amazòniques que saben, des de temps immemorials, elaborar la xixa amazònica (blat de moro fermentat que arriba a 70 graus) i no coneixien l’addicció. Aleshores, què ens diferencia d’aquestes comunitats que fan els seus 3 o 4 rituals o festes a l’any, però que no els hi representa un problema?

Els borratxos o el Triomf de Baco de Velàzquez s.XVII

Potser té quelcom a veure la revolució industrial i una producció descomunal i accessible d’alcohols. Va deixar de ser un element sacramental o  una medicina o un producte casolà d’ús popular. Tot per esdevenir un producte de consum més, amb forts interessos econòmics darrere.

També ho podria explicar que vivim en una cultura de masses, trepidant i impacient, allunyada de la natura, que trenca amb les arrels espirituals. Patint altes quotes d’ansietat i depressió que requereixen un grau d’atordiment per sobre portar-les. També hi ha el factor personal, on predisposicions genètiques avoquen al desastre.

Això vol dir que si tornéssim a un ús més popular i casolà desapareixerien els problemes associats al consum d’alcohol? Qui sap, però del cert que elaborar begudes tradicionals comporta una dedicació i comunió amb les plantes, els elements i les estacions que revaloritza l’acte de beure, el qual s’ha banalitzat en excés.

Ratafia de la comarca de la Selva

Encara i així, és realista pensar que en un món neoliberal, amb totes aquelles característiques adverses, podrem tornar als usos populars? Sembla una idea romàntica i utòpica. S’ha de deixar de ser romàntics i utòpics? Potser no, però malauradament en l’actual context no és probable reduir significativament la part problemàtica d’aquest patrimoni de la humanitat.