Arran dels 100 anys de l’aprovació de la llei Harrinson (1914), base de totes les lleis internacionals i nacionals sobre com abordar les drogues. John Hari, un periodista i escriptor anglès, va publicar un llibre anomenat Chasing the Scream, analitzant diferents qüestions i històries de vida relacionades amb les drogues i l’abordatge que s’ha fet en aquest centenari.

Destaca un anàlisis de com als anys 60 es va construir la teoria de l’addicció química, com a condicionant definitiu per a destruir la voluntat i encaminar cap a la malaltia i la mort, com una sort de força gravitacional molt difícil d’evitar una vegada s’entra a la seva òrbita. Aquest constructe es basava en un experiment en el que tancaven a una rata en una gàbia , on hi havien dos bevedors, un d’aigua i un altre d’aigua amb cocaïna. Els científics miraven què feia la rata. I l’observació va ser que la rata acabava prenent només l’aigua cocaínica fins que moria. L’experiment es va replicar amb idèntics resultats, concloent que l’addicció química era més forta que el propi instint de supervivència. Aleshores les campanyes de “La droga mata” es van emetre per tot arreu, quedant en l’inconscient col·lectiu.

Una dècada més tard, Bruce Alexander, un professor de la facultat de psicologia de Vancouver, Canadà, va qüestionar l’experiment: la rata estava en un medi desolador, sola i sense expectatives. Què passaria si es construia un Rat Park, amb menjar de primera qualitat, altres rates companyes, jocs, caus on sentir-se segura, etc., a la vegada que es posaven els dos bevedors de l’anterior experiment? Cap rata va morir i van prendre un 70% menys d’aigua cocaínica. La conclusió va ser que el medi és més determinant que la química. Si les rates no es sentien soles ni en un medi desfavorable, simplement feien la seva vida.

Aquest experiment es va confirmar també en humans. El 95% dels soldats nord-americans enganxats a l’heroïna a Vietnam es va desintoxicar sense ajuda terapèutica quan van tornar a casa. És a dir, que en un medi de soledat, por i altament desfavorable s’enganxaven a l’heroïna, però en un medi favorable, segur, de connexió amb éssers estimats, s’abandonava l’hàbit, inclòs sense ajuda professional.

No només hi ha medis desfavorables com una garjola o una gàbia o una guerra, també hi ha altres medis desfavorables a nivell emocional, familiar, escolar, laboral, social, etc., on les persones es senten soles, tristes, amb traumes o ferides no sanades, aleshores pot sorgir la inclinació a buscar en les drogues una mica de desconnexió de la realitat, tal com algú que perd una cama també vol desconnectar de la realitat del dolor amb un anestèsic. En conclusió, per prevenir i ajudar en temes de drogues s’hauria de posar l’accent en millorar el medi, no tant en el consum de substàncies,  sinò més aviat en coses com millorar la vivència del sentiment de soledat, facilitar la re connexió amb si mateix i amb els altres, la vida, l’espiritualitat, etc. Optimitzar les condicions de vida d’una comunitat és fer prevenció en estat pur.