Consideracions: protocol de detecció i intervenció sobre drogues als IES

El dia 16/06/2017 al Palau de la Generalitat de Catalunya es va celebrar la  Jornada de presentació del protocol de detecció i intervenvió sobre drogues en centres de secundària, amb la presència dels respectius consellers. És esperançador l’intent d’enforcar la intervenció cap a les necessitats de l’alumnat incorporant alguns factors de salut i educatius a tenir en compte més enllà de la sanció. La pregunta seria: és això possible en l’actual context? Tan de bo s’hagi donat un pas en la direcció correcte, el temps ho dirà, però es poden avançar algunes consideracions.

Per començar, el protocol té quatre parts: la prevenció, la detecció, la valoració i la intervenció. La prevenció segueix la línia de feina que ja s’està desenvolupant al país i que, segons el propi Conseller de Salut i els estudis de l’OMS, no obtenen l’aprovat en els seus resultats, ja que som dels països del món amb més consum de drogues, potser perquè no es té en compte el context en prevenció. La detecció és la pura observació dels esdeveniments, condicionada per l’òptica de l’observant i aquí tenim un ample ventall de visions, des dels integrats (tot acabarà equilibrant-se) fins als apocalíptics, aquest darrers molt abundants si analitzem el marc normatiu aplicat al consum de drogues, empitjorat severament per la Llei Mordassa. Navegant entre la valoració, amb un bloc punitiu rellevant, i la intervenció trobem l’objectiu destacat de la Jornada i del protocol: treballar més enllà de la sanció.

Tanmateix, el protocol no deixa de ser un reflex del fenomen del consum de drogues a nivell social: la societat porta més de 100 anys preguntant-se, sense ressoldre-ho gaire, si tractar als usuaris de drogues com a delinqüents o malalts. Està clar que s’inverteix més en perseguir i reprimir que en curar i prevenir, prova d’això és que el 76% dels presones del país són drogodependents pobres. Es vol que el protocol aporti més salut i educació que càstig, però continuant amb els símils socials, recorda a quan s’afirma que la presó té la funció d’inserció social i, a la pràctica, qui defensaria actualment que no es redueix merament a un càstig? És a dir, sembla que hi ha el vici a fer el contrari del que es diu o simplement a crear propostes raonables sense assignar-les pressupostos.

En sintonia, s’entreveu el mateix conflicte ideològic entre la part de valoració i d’intervenció del protocol, concretament entre l’aplicació del marc normatiu, clarament sancionador, i la part de salut i educativa: hem de recuperar l’ovella perduda o apartar del cistell la poma podrida? Es tracta d’una malaltia o d’una transgressió punible o només d’una provatura puntual? Normalment quan un consum de drogues transcendeix a l’àmbit educatiu no es tracta d’un afer puntual, sinó de quelcom més seriós, ja que l’alumnat no vol aquest tipus de problemes  a l’IES.

Se sap que el consum de drogues, a cert nivell, és un símptoma d’una mal més profund, en aquest sentit el Dr. Mabit[1] considera que a sota de l’addicció sempre està present la depressió o, si encara no està consolidada, es troba un malestar social, emocional, etc. En conseqüència, és ètic sancionar un símptoma? Si en la malaltia del robar, la cleptomania, hi han sentències d’absolució, per què s’hauria de ser més sever amb el consum de drogues? Potser per què encara no s’ha interioritzat que cal prestar atenció més enllà de l’anècdota del consum? No hi ha prou xarxa especialitzada sobre drogues, ni unitats hospitalàries, ni formació específica, ni literatura científica que demostri que estem davant d’un tema socio educatiu i de salut en comptes d’un delicte?

Així doncs, queda molt camí per recórrer, ja que en aquest protocol, sota el nostre criteri, la part punitiva continua tenint un paper massa pesat (com a la mateixa societat), per contra, la part d’intervenció és clarament més interessant. Es pretén aplicar les dues parts, però és factible? Imaginem un cas: després d’enviar a un noi que ha consumit un porro a la direcció; convocar una reunió amb els pares i el centre; intervenir l’EAP i l’inspector educatiu; saber que hi haurà un equip de valoració (en el que poden haver policies puntualment); aplicar el reglament de règim intern (expedient i expulsió); possible intervenció de l’EAIA i la Fiscalia de Menors; i, per acabar, emprar les lleis amb les respectives denúncies i multes; no és una mica optimista pensar que el noi creurà que estem tractant el tema més enllà de la sanció? Després d’aquest ball de bastons, es prestarà autènticament a treballar els motius reals del seu consum? Més aviat seria comprensible que tendís a desconfiar, sentir-se incomprès i simplement es resignés a sometre’s a l’itinerari establert.

En definitiva, aplicar el marc normatiu tal i com està dissenyat genera el dubte de que ajudi al procés de millora: la part punitiva resta opcions a la part d’intervenció. Perdó que s’insisteixi, però intueixen com es sentirà el noi després d’haver pagat sancions, multes i haver d’explicar a tants professionals perquè es va fumar una cigarreta de cànnabis? No ajudarà aquesta acció a empitjorar la seva auto imatge, autoestima i sentir-se estigmatitzat provocant més necessitat de consum? L’aplicació del marc normatiu respon més a les necessitats d’ell o a les necessitats legals del centre? Seria interessant saber qui ha pensat que els menors consumidors necessiten tenir rastres del seu consum en un expedient acadèmic, a la justícia i a l’arxiu policial. Sembla que la campanya global “Support. Don’t punish“, per la que es defensa el recolzament (salut i drets humans dels consumidors de drogues) i no el càstig, tingui poc ressò en certs àmbits.

Canviant de pantalla, és adequat que recaigui en el professorat, col·lectiu professional amb més baixes per estrés, depressió i ansietat, la responsabilitat d’acompanyar el procés de l’alumnat que consumeix? Tot sabent que tenen més alumnes i menys recursos per atendre’ls. S’entreveu que s’aplicarà la part normativa, com sempre s’ha fet, però i l’altre? Qui ho comprovarà? De fet, la pròpia estructura del sistema educatiu s’ha anat verticalitzant i normativitzant en extrem, fins i tot està creixent la presència policial i reduïnt-se la socio educativa, com s’argumentava a l’article “Gir cap a la intervenció policial a les aules“. Complicat!

A la Jornada va ser revelador escoltar alguns inspectors d’Ensenyament defensant la intervenció del docent monopolitzada, al mateix temps que excloent la del personal extern. S’espera que no tots siguin així. Hi han tècnics en prevenció municipals que podrien ser un valuós reforç pels centres, per la manca de personal i recursos d’aquests. Potser aquests inspectors estan lluny de la realitat que pateix el professorat a les aules. Per sort, en el protocol presentat sí que es valora la figura del preventòleg municipal i s’assenyala que la intervenció policial ha de ser puntual, no pas creixent com és la tendència actual.

Tanmateix, sabem que quasi tota la casuística de drogues ve impulsada per una raó social que la genera, és a dir, un context determinat. Si no es té en consideració, simplement es va perseguint la pastanaga, centrant la intervenció en l’alumnat i en la droga. Sovint, el problema que desencadena el consum de drogues sol estar en el context: familiar, medi obert, escolar, etc. Quan es parla de context es sol referir al grup social on es prenen drogues, però no s’entén -i seria vital fer-ho- que hi han entorns que són els autèntics catalitzadors del consum per l’estrés, l’ansietat, la decadència, la indignitat, la precarietat i la despersonalització que generen.

Paral·lelament al context més proper, el protocol neix en el si d’una societat consumista, individualista, competitiva, materialista, en plena crisis social i amb rumb neoliberal, per tant, que produeix ansietat, estrés i depressió, impulsors per consumir drogues o cercar “altres fugides” (addiccions no tòxiques). Es valoraria que es prestés més atenció a la part del context, ja que hi ha una inèrcia a obviar-ho. A més, protocol en mà, centrar la intervenció en el jove, mitjançant l’educació en valors i les habilitats socials o per la vida, és una bonica una forma de desviar l’atenció que ja vam desmuntar a l’article: Prevenció dels 90 al 2017.

Com a proposta de treball, no seria més interessant un únic  i discret referent que centrés el procés del menor consumidor sense embolicar-ho tant? Fins i tot que pogués pactar amb el noi que no transcendís el seu consum a canvi de que cooperés en el seu procés de millora? No seria adequat establir la premisa de que quanta menys gent intervingui millor? S’imaginen als seus propis fills i filles passant pel marc normatiu? No desitjarien quelcom més discret, simple, personalitzat i que no deixés rastre documental?

Per acabar, si s’ha plantejat fer aquest protocol és perquè es veu necessari atendre el fenomen de forma diferent a com s’estava fent fins ara. La dificultat és que a la part de valoració no s’ha pogut deixar enrere les velles ideologies i metodologies (marc normatiu), però almenys s’ha provat d’enriquir i endreçar la part d’intervenció. La feina no ha acabat, ha d’evolucionar cap a una direcció més humana per tractar aquest símptoma de malestar. D’aquest protocol seria important aplicar la part més d’intervenció i evitar al màxim la part punitiva, la qual correspon a un pervers estigma sobre el consum de drogues que fa temps que hauríem d’haver superat.

[1] President del Centre Takiwasi del Perú.

Protocol:

protocol_secundaria_DEF