Mostra totes les entrades de gass@

Trastorn Obsessiu Compulsiu

Una de les qüestions més preocupants en l’actualitat, després de la pandèmia de la Covid19, ha estat l’augment dels trastorns mentals. Moltes mesures que es van prendre, com les restriccions i els confinaments, a més d’una gran por induïda pels mitjans, van disparar el deteriorament mental de la població. Especialment la dels joves.

Quan una persona pateix una addicció, que també és considerada com un trastorn mental, amb un altre trastorn, es parla de patologia dual. Això requereix un abordatge diferent a tractar les malalties individualment.

En el passat generava un efecte ping pong, ja que els dispositius de salut mental demanaven als centres de tractament de les addiccions que primer es desintoxiqués a la persona. A la vegada, des dels centres de tractament de les addiccions es demanava que primer es compensés mentalment al pacient. Això feia que els pacients fossin derivats en un bucle absurd i en molts cops no sent realment atesa.

Per això, es van començar a crear unitats de patologia dual en recursos hospitalaris. Avui en dia, també s’accepta el fet de que no només poden conviure dues malalties mentals, sinó més, el que portaria a parlar-ne de patologia múltiple.

La nostra experiència de tractar persones addictes s’ha trobat amb aquesta realitat sovint. En alguns casos el Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) ha estat una d’aquestes malalties.

És estrany trobar-s’ho?

Per exemple, mossegar-se les ungles es considera un TOC. És clar que hi ha diferents nivells i problemàtiques associades, per exemple que limiti funcions importants en la vida.

Es defineix com a TOC quan hi ha un patró de pensaments i pors no desitjades (obsessions) que provoquen comportaments repetitius (compulsions). Estan associats amb gran ansietat, patiment emocional i causen una disfuncionalitat per viure.

Recentment s’ha presentat un programa a Catalunya Ràdio sobre el TOC que aporta moltes claus per entendre’l en profunditat.


 

Habilitats per la vida vs sentit comú

Hi ha cert consens científic en que els programes d’habilitats per la vida prevenen les addiccions.

Qui qüestionaria que una persona amb bona autoestima, autoimatge, ressilient, comunicativa, empàtica, resolutiva en els seus problemes, assertiva, etc., no té més factors de protecció davant del consum de tòxics? Així, era lògic que es centressin en el desenvolupament de les habilitats per la vida en els adolescents i infants per a prevenir els consums.

Els programes d’habilitats per la vida són raonables en el seu marc teòric, però tenen res a veure amb la prevenció de les addiccions?

Després de 30 anys atenent casos de joves i adults consumidors de tòxics m’ha causat perplexitat certes teories, com la de les habilitats per la vida, en les que tot quadra sense fissures i que serveixen per tot.

D’on surt això de les habilitats per la vida?

De fet, aquest plantejament surt en la seva essència de l’escola de psicologia humanista, en la que em vaig formar fa dues dècades durant 2 anys a l’Institut Erich Fromm de Barcelona. També, com sol ser habitual, les seves concrecions en forma de programes arribaren cap a principis del mil·lenni a Catalunya des dels EEUU i ràpidament adquiriren un alt grau d’acceptació entre tècnics i polítics, la narrativa era lògica. USA gaudeix d’una gran habilitat per acaparar l’autoritat en quasi tots els temes.

És xocant que en el país des d’on surten, fa més temps  que s’apliquen i es desenvolupen més aquests programes d’habilitats per la vida tinguin enguany la crisi més gran d’addictes i morts per sobredosis d’opioids de tot occident, amb 100 mil morts a l’any, el doble del que van tenir en 10 anys a la guerra de Vietnam.

Com s’explicaria pel context la crisi d’opiacis als EEUU? Qui coneix una mica el seu sistema hiperconsumista sabrà que els treballadors no tenen gaires opcions de posar-se malalts, ja que les assegurances mèdiques, els cars tractaments i l’alt cost de la vida, no ho permeten.

Però sentir dolor psíquic o físic és consubstancial a la vida. Així demanen reduir i/o eliminar aquests símptomes per a continuar treballant i consumint. Si això es combina amb una alta oferta d’opioides, cada vegada més potents, doncs voilà… El 5% de la població mundial (USA) consumeix el 80% dels opiacis de farmàcia del món. Creant a més un negoci descomunal que satisfà els interessos dels inversors.

I a Catalunya?

A Catalunya, es veu que els consums problemàtics de tòxics no responen tant a la persona (com apunten aquests programes), sinó també al context. Per exemple, l’any 2022 vam fer un estudi sobre tòxics al municipi d’Arbúcies, en el que es creuaven algunes dades, com el consum i l’ambient familiar. El resultat va ser que en famílies en les que hi havia menys adaptació ambiental (hostilitat, no entesa, sentiment d’incomprensió, baixa comunicació, etc.) hi havia el gruix dels consumidors joves.

En l’acompanyament ho he corroborat amb centenars de casos. Recordo un en particular en el que un adolescent de 14 anys del Baix Montseny arribava fumat a primera hora a l’aula i s’adormia sobre la taula. Quan vaig explorar la situació vaig constatar que els pares s’estaven separant i hi havia crits i discussions constants a la casa, una guerra. La resposta adaptativa del jove era emporrar-se fins al punt que no li afectés aquell ambient.

Potser aquell consum intensiu de cànnabis, a part d’una funció ansiolítica, també era un crit d’atenció per a que es resolgués la situació. El nombre de casos d’aquestes característiques s’acosta al 100%.

També he constatat que quan l’ambient a casa millora, minva el consum i fins i tot desapareix. I l’ambient sol millorar quan els pares avancen o ressolen els seus traumes, conflictes, ferides del passat o una situació que els pressiona sobre manera.

Dr. Bruce Alexander

A la fi, això ja ho va expressar el Dr. Bruce Alexander en un experiment amb ratolins. Cap a finals dels anys 70 els experiments amb ratolins demostraven que la droga és en un 90% més forta que el mateix instint de supervivència.

Situaven ratolins individualment en una gàbia amb dos abeuradors, un amb droga i l’altre amb aigua, morint la majoria per sobredosis. Mancaven d’habilitats per la vida els ratolins? El Dr. Alexander va observar que aquells experiments es feien en espais petits, sòrdids, amenaçants i poc estimulants pels ratolins, sospitant que el context era un determinant clau.

Així que va repetir les mateixes condicions de l’experiment, però en comptes de que els ratolins estiguessin en gàbies petites, sols i amb els bevedors amb la substància, va idear un context diferent i millor, amb els mateixos abeuradors, però amb més ratolins convivint, caus, jocs, bon menjar i espai: El Rat Park.

El resultat va ser radicalment diferent, constatant que no era el ratolí o la droga el problema, sinó el context. Cap ratolí va morir i algun que havia sobreviscut al primer experiment, amb una alta addicció, el van situar en el Rat Park, amb el resultat de que es va desintoxicar. Això no significa que cap ratolí begués de l’abeurador amb droga, un 30% ho van fer, però cap va morir ni va anar a més.

Però quants consumidors acaben tenint problemes?

D’altra banda, també es coneixia, per un estudi de les Nacions Unides de l’any 2008, que només un 10% dels consumidors de drogues arribaran a tenir problemes greus del consum[1]. És a dir, sí hi haurà consums, però més d’un 90% no desenvoluparà greus problemes del mateix encara que no participessin en programes d’habilitats per la vida.

Així doncs, d’aquest 10% quin seria el determinant més gran de la salut? Que la persona no té habilitats per la vida o l’ambient?

Qui va determinar que els joves que consumien drogues no tenien prou desenvolupades les habilitats per la vida? Si s’analitza a un jove addicte del 10% es trobaran carències en quasi totes aquestes habilitats, però això seria la causa o una conseqüència dels problemes derivats del consum i d’allò que ho ha provocat? El matís és important per a determinar l’etiologia de la malaltia i el tipus de prevenció per a aplicar.

D’altra banda, quan algú afirma que no tenen habilitats per la vida, penso en la quantitat de metges addictes que hi ha. Tampoc les tenen? Quasi el 50% de sanitaris i docents prenen psicofàrmacs, els quals no es poden suspendre perquè generarien síndrome d’abstinència i s’han d’anar reduint poc a poc, així doncs desintoxicant. Tampoc tenen habilitats per la vida els sanitaris ni els docents? No tenim prous exemples de grans persones d’èxit i amb grans habilitats que han patit addiccions destructives i fins i tot han mort?

Sabem que el context és determinant i que la majoria de joves que prenen tòxics no faran un problema de salut. Per què aleshores ens centrem en les seves habilitats per la vida com a una estratègia de prevenció? Què hi ha darrera d’aquest plantejament? Hi ha una forma d’evitar abordar l’arrel del problema? Per què no voldríem fer-ho?

Nou plantejament

De fet, centrar-se en el context seria com reconèixer que en molts sentits no s’estan fent les coses correctament i això implica una responsabilitat dels adults. Dels pares? Potser ells també són víctimes d’un context que no els afavoreix. Aleshores qui tindria la darrera responsabilitat? Potser el model de societat en el que vivim?

En aquest punt es complica l’abordatge, ja que incidir en el model social, primer qüestionant-lo i després canviant-lo, no és del gust de qui el domina perquè l’afavoreix. Qui el domina no es dispararà al peu, així que millor posar l’enfocament en qui manifesta el símptoma i sortir fet un pinzell.

Llençar pilotes fora és una especialitat dels EEUU i desenvolupar boniques teories, estudis, accions, propostes, paraules i tallers que tot quadri és la seva especialitat, però això no té a veure amb el problema. Pensin en que encara justifiquen les bombes d’Hiroshima i Nagasaki per a evitar més morts.

Recorden a aquella fundació de pròtesis finançada per una fàbrica de mines antipersona? Els hi sembla escandalós? L’estimat i ja difunt Arcadi Oliveres afirmava que les entitats bancàries eren les grans blanquejadores del capital del narcotràfic, però a la vegada donen diners per a la prevenció d’addiccions i a entitats del tercer sector que tracten a addictes. És doncs la hipocresia una de les arrels dels problema? Probablement una entre d’altres i que no té a veure amb les habilitats per la vida dels joves.

Què hi ha sota les addiccions?

Afirma del Dr. Jacques Mabit, director del centre de tractament Takiwasi, que subjacent a tota addicció hi ha la depressió. Així doncs un patiment psíquic en l’estructura emocional de la persona. Això és degut a que no té habilitats per la vida? Aleshores amb antidepressius s’acabaria aquest patiment. Malauradament el consum d’antidepressius ha esdevingut una altra addicció que no resolt el problema i acaba tenint un efecte rebot depressiu, com diu al mateix prospecte. Només prova de dissimular-ho a sota d’una estora química.

Observacions

En els darrers 30 anys es fàcil observar tres coses. La primera és que quasi tots els centres educatius desenvolupen programes d’habilitats per la vida, mai s’havien arribat a les cotes actuals amb una gran inversió de diners. La segona és que s’han disparat els trastorns psíquics en joves i adults, desbordants els CSMIJ. I la tercera, és que també s’han disparat les addiccions, ja no només a substàncies, sinó addiccions no tòxiques.

Davant d’això, és xocant la gran satisfacció autocomplaent de qui continua valorant i implementant aquests tipus de programes basats en “l’evidència científica”, mentre s’ensorra la salut mental d’infants, joves i adults.

Aleshores de quina evidència científica estem parlant? Això serien figues d’un altre paner. Només apuntar que en el llibre Pandèmia i postveritat, del Dr. Jordi Pigem, s’explica com els estudis científics publicats solen no ser comprovats per parells, es cuinen i maquillen les dades i es conclou el que interessa a qui ho finança. Això ho va denunciar l’actual director de The Lancet[2] i una sotsdirectora del New England Medical Journal[3]. Per tant, les publicacions estan més al serveis de certs interessos que de la ciència i mai podem perdre de vista ni depreciar la realitat quan no quadra amb la teoria.

Per a concloure, no deixo de tenir certa esperança en que qui té les regnes de l’educació i de la salut, els de la primera línia (no tant en els de dalt), s’atreveixin a debatre, qüestionar i invertir més en l’arrel del problema: el context.

Eduard Casas i Bertet. Educador social, president de GASS i preventòleg de La Resclosa d’Arbúcies.

[1] World Drug Report 2008. United Nations. Office on Drugs and Crime (pàg. 4)

[2] Pandèmia i postveritat. Jordi Pigem. Capítol 18, pàgines 73 i 74

[3] Pandèmia i postveritat. Jordi Pigem. Pàgines 123-124

Pandilles i bandes

En el següent podcast es pot il·lustrar una reflexió sobre el fenomen de les bandes per Miguel Àngel Alcarria en el programa de César Vidal.

L’anàlisi és molt interessant per a entendre algunes claus d’aquesta manifestació social en el nostre territori.

Podeu clicar la imatge per accedir a la web:

 

 

Tractament de l’alcoholisme

Entrevista a Jaime Torres, psicòleg i director del centre de tractament d’addiccions Takiwasi. L’explicació sobre el tractament de l’alcoholisme diferencia entre joves i adults, però el que és més interessant és la part emocional.

En Jaime Torres és un professional que també dona classes a la facultat de psicologia de Tarapoto. A més ha conformat un centre terapèutic amb un ample equip de psicòlegs, potser el més gran del món en relació amb el número de pacients.

Alcohol, coca i cactus del San Pedro

Fa 10 anys volíem fer un documental sobre l’alcohol des de moltes perspectives. Vam començar a recopilar entrevistes i informacions, però el projecte es va anar complicant, endarrerint i diluint.

Així que he decidit editar i penjar a youtube algunes de les entrevistes. En aquesta ocasió és a l’antropòleg Anthony Richard Henman, que és un referent mundial sobre l’estudi de les drogues, especialment de la fulla de coca.

Anthony ha participat en reunions a l’ONU explicant la seva visió. També ha publicat diversos estudis científics i llibres.

L’entrevista que us presentem estava enfocada en l’alcohol, la coca i l’ús terapèutic del cactus del San Pedro.

 

Petita crònica d’una jornada sobre els tractaments amb heroïna

Redactat per Eduard Casas i Bertet. President de GASS

El divendres 16 de desembre del 2022 es va realitzar una Jornada de tractament amb heroïna a la Seu del Departament de Salut.

Per què?

Durant el confinament vam ser testimonis del drama dels heroïnòmans, els quals van viure un temps en el que no podien anar a satisfer el seu hàbit. Restricció d’horaris de mobilitat, frontera tancada, impossibilitat d’aconseguir recursos econòmics de carrer, etc.  Això va empitjorar la seva qualitat de vida, ja de per sí més que baixa.

Aquesta realitat contrastava amb països com Suïssa, on la policia portava les seves dosis setmanals d’heroïna a casa. Així doncs, una heroïna farmacèutica. A la fi, una necessitat coberta per a no empitjorar les condicions de vida d’aquestes persones.

Davant d’aquest infame panorama, unes quantes entitats que treballen amb drogodependents (Asaupam, Catnpud, ABD, GASS, Metzineres, Fsyc, etc.) van començar a reunir-se per a reivindicar el dret a disposar d’heroïna legal per qui la necessités. D’aquí va sortir la jornada liderada pel Departament de Salut.

Cal explicar que en diferents països del món, als anys 90 es considerava que van arribar 10 anys tard en oferir heroïna sanitària. Per això, ara portem un endarreriment de 40 anys d’una resposta sanitària que hagués evitat moltes morts, malalties greus, condemnes de presó, inseguretat ciutadana i molts diners públics.

Actualment estem als nivells més baixos de consum d’heroïna punxada dels darrers 40 anys, però continuar reivindicant “el millor tractament possible” és una obligació pels que queden. També per a la memòria dels que no ho van tenir. I finalment, per a fixar una posició ètica per a les problemàtiques actuals i futures en d’altres substàncies.

L’heroïna a Catalunya

El Dr. Joan Colom, subdirector de drogodepèndencies del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, va obrir la jornada explicant la trajectòria de l’atenció de les drogodependències a Catalunya.

Dr. Joan Colom

Tot destacant els passos d’un plantejament moral (tractar als drogodependents com a criminals o dements) a un d’assistencial (programes lliures de drogues que excloïen als usuaris en actiu que no podien/volien deixar el consum) a un basat en el concepte de salut integral (donar resposta a usuaris en actiu, amb altres objectius socials, d’educació per consum responsable, etc.) . En aquest darrer i sobretot amb l’associació que es va fer entre les drogues injectades i l’HIV-SIDA, es van iniciar els programes catalans de reducció de danys i riscos a principis dels 90 de l’anterior segle.

Actualment hi ha 14 mil persones en tractament amb metadona, però unes 2 mil no s’adapten i continuen amb usos il·lícits d’opiacis. Molts d’ells fan ús de les sales de venopunció higiènica.

També va comentar els diferents intents a casa nostra, fa dues dècades, per a iniciar els programes de dispensació d’heroïna a Catalunya. Els primers passos requerien estudiar i investigar l’eficàcia i la seguretat. Així es va procedir, arribant a conclusions positives.

Per què no es van concretar en un programa de dispensació d’heroïna?

Davant la dificultat burocràtica i moralista d’establir aquests tipus de programes, el Departament va apostar pels programes de reducció de danys i riscos, com l’intercanvi de xeringues, les sales de venopunció higiènica, l’anàlisi de substàncies, els espais de calor i cafè, etc. També la metadona i la buprenorfina com a opiacis substitutius de l’heroïna.

El psiquiatra Dr. José Peréz de los Cobos, Cap de la Unitat d’addiccions de l’Hospital de Sant Pau, va descriure l’estudi català a la Vall d’Hebrón sobre l’heroïna oral, juntament amb el psiquiatra Dr. Miquel Casas i el mateix Dr. Joan Colom. De la seva ponència destacà el convenciment de que per a millorar l’atenció en addiccions cal ampliar el ventall de respostes terapèutiques per a adaptar-se a les diverses realitats dels pacients. Per tant, l’heroïna n’és una i vàlida.

Dr. José Pérez de los Cobos (esquerra)

També va comentar que el 27% dels pacients tractats amb metadona no estan satisfets d’aquest tractament. Aquest punt és rellevant, perquè la metadona només supleix la part analgèsica de l’heroïna, però no la part eufòrica o més plaent. Molts usuaris de metadona, cerquen aquesta part en la cocaïna i les benzodiazepines combinades amb l’alcohol.

Així entren al sistema d’atenció a les drogodependències amb una addicció i en surten amb tres o quatre. A més, desintoxicar de metadona i/o de les benzodiazepines és més difícil, costós i perillós que de l’heroïna. Per tant, amb la dispensació d’heroïna s’haguessin estalviat addiccions, diners públics i dificultats en l’abandonament de la substància.

Una supervisió que obria esperances al món

L’amerenc Dr. Miquel Casas, catedràtic de psiquiatria de la UB, va explicar amb la seva dilatada experiència, l’encàrrec que va rebre de les Nacions Unides per a supervisar el programa d’heroïna de Suïssa el 1994 (PROVE).

Sobre la seva exposició cal remarcar la comparació amb la diabetis, és a dir, tal i com hi ha persones que no segreguen prou insulina i requereixen ser administrada, hi ha persones que no segreguen prou pèptics opiacis endògens i necessiten ser administrats des de fora.

Dr. Miquel Casas

La seva validació del programa de Suïssa va demostrar que realment era una alternativa, però no es podia ser concloent sobre què produïa aquest èxit, ja que el mateix programa suís comptava amb molts recursos socials que podien ser determinants per a la millora de la salut del heroïnòmans.

Cal dir que els determinants socials de la salut, que ajuden a dignificar la vida de les persones, es calculen en un 80%. Per tant, qualsevol programa sanitari que no contempli la vessant social, només ajudarà en un 20% de la salut. Per això, els estudis s’han plantejat en les mateixes condicions per a rebre heroïna, metadona i buprenorfina. I es va demostrar que l’heroïna funcionava molt bé per a determinat tipus de pacients.

En aquest sentit cal preguntar-se perquè no es va replicar el model suís si funcionava, encara que no es pogués afirmar si tal millora era per l’heroïna, les ajudes socials o per tot plegat. Des d’un punt de vista ètic i deontològic si funcionava s’havia d’aplicar arreu. Sobretot veient els pobres resultats de les propostes que teníem en altres països.

Programa de dispensació d’heroïna a Granada

A Espanya, el mallorquí Dr. Joan Carles March, al 2001, va tirar endavant a Granada un estudi amb heroïna anomenat PEPSA que ha perdurat fins als nostres dies. El Dr. March considera que es va demostrar que l’heroïna funciona en un perfil determinat de pacients, els quals estaven pràcticament condemnats a un trist final. També sosté que qualsevol pacient amb aquelles característiques, en base al seu estudi, té el dret legal d’accedir al millor tractament possible, és a dir al d’heroïna.

Dr. Joan Carles March

Per això, cal que els metges enviïn una sol·licitud a l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS) demanant el permís per a prescriure l’heroïna. Aquesta es valoraria per l’Agència i hauria de comprovar que no hi ha cap alternativa amb algun altre opiaci registrat a l’estat espanyol. Com va confirmar la Dra. Macarena Rodríguez, la cap d’Àrea de la AEMPS.

Burocràcia i mite

La Dra. Macarena Rodríguez va presentar el laberint burocràtic que dificulta l’agilitat en l’establiment d’aquests tipus de programes a l’AEMPS.

Una qüestió clau és que cap farmacèutica ha registrat cap medicament d’heroïna a Espanya. Així, l’han d’importar i l’han de composar mitjançant una farmàcia hospitalària. Encara i així, sabent que el Dr. March ho va aconseguir a Granada, cap preguntar-se per què no a altres llocs?

Aquí el factor polític també ha tingut el seu pes. Donar heroïna a heroïnòmans no equivaldria a donar alcohol als alcohòlics? No seria contradictori? Tindria un cost electoral?

Els programes d’heroïna com el del British System o el de Canadà o el de Catalunya o el de Suïssa o el de Granada demostren que no és el mateix. L’heroïnòman normalitza la seva salut i la seva vida social, això no és el que passa amb els alcohòlics quan els hi dones alcohol. De fet, es demostra que la il·legalitat de l’heroïna és determinant en la davallada de la salut física i social de l’addicte.

Fins i tot, s’ha demostrat que el concepte de tolerància infinita és un fals mite en base a l’evidència dels programes que l’han dispensat. És a dir, tenint accés lliure d’heroïna en aquests programes, tendeixen a estabilitzar-se en dosis d’entre 200 i 500 mg dia. I a partir d’aquí comencen a demanar el mínim necessari, no el màxim possible com sostenia el mite.

El plaer

El Dr. Pérez de los Cobos va valorar el grau de satisfacció del programa de metadona, però no va valorar el plaer de l’experiència del consum. En aquests termes, es podria especular que la insatisfacció no hagués arribat al 27% dels usuaris de metadona, sinó a més del 97%.

Això sí que ho tenien present a Suïssa. Per què no s’hauria de considerar el plaer del consum com un factor important en la satisfacció del programa? El plaer és un determinant bàsic de la condició humana per a tenir salut. Una vida sense plaer és poc viable, ja que el plaer compensa i equilibra els patiments.

Una mare que sent dolors al part segrega endorfines (opiacis) per a compensar-los. Sinó difícilment repetiria l’experiència de donar a llum.

L’heroïna, a part de calmar el dolor, dona plaer i els seus consumidors ho han experimentat realment. Donar un substitutiu que no genera aquesta part està destinat a cercar-la en un altre lloc.

El psiquiatra català Dr. Gerard Calzada així ho va explicar en les diferents modalitats d’administració d’heroïna al seu programa (càpsules d’acció ràpida, d’acció retardada, injectada i estudiant una nebulitzada), el qual atén un 8% dels pacients addictes a aquest opiaci a Suïssa.

Dr. Gerard Calzada

Crida l’atenció l’objectiu final del programa suïs: “El bon viure”. Aquest concepte amplia el terme de salut de forma quàntica. No es tracta només de donar fàrmacs que deixin en un estat gris i pla als pacients. Que una persona es quedi satisfeta física i psíquicament li obre moltes possibilitats a la vida.

“El bon viure” és un concepte ancestral de les tribus més properes a la natura. De fet, ho vaig sentir fa anys al poble Mapuche i a les diferents comunitats andines i amazòniques.

Dificultar això amb protocols que no ho contemplen entra de ple en el moralisme purità que denunciava el Dr. Joan Colom en la seva exposició. Quelcom que necessàriament ha de ser superat. No es tracta únicament de mirar la supervivència, ja que si s’està mort en vida o es pateix una vida penosa no és vida.

La veu dels damnificats

El silenci de totes les vides perdudes era atronador.

Alguns pocs supervivents, com en Jordi Parramón, la Raquel Alba, la Nani Torrens i l’Erin O’Mara van denunciar un sistema sense ànima, fred, estigmatitzador i desconfiat amb els addictes. Autèntics ciutadans de tercera categoria en el darrer esglaó de l’escala social. Els pàries que han patit el despotisme de les autoritats sanitàries i polítiques.

Jordi Parramon (dreta)

Tenien una dificultat vital mastodòntica que superar i en comptes de ser acompanyats van ser presa de la rigidesa administrativa i burocràtica com mai havia patit un pacient.

Per sort, també van trobar algunes entitats socials i professionals del sistema de salut que funcionaven amb humanitat, intel·ligència, sentit comú i coherència en un context desfavorable.

Observen amb esperança i enveja algunes oportunitats a l’horitzó, com els exitosos programes d’heroïna d’arreu, però no està a les seves mans. La seva salut s’ha anat deteriorant severament, igual que el seu benestar social. I encara lluiten, amb alguns professionals per a que els seus drets més bàsics siguin defensats.

I ara què?

El sistema és pervers. Tenim grans metges catalans i espanyols que saben que el dret al millor tractament possible és quelcom irrenunciable, però el volum de feina que genera, gràcies a macroestructures com l’AEMPS, fa que avançar sigui penós, lent, desesperant i difícil.

Malgrat això, aquell grup promotor de la defensa dels drets dels heroïnòmans (que també compta amb agents de salut que han patit l’addicció) continuarà lluitant per quelcom que ja no es tracta únicament d’un tema sanitari, sinó de justícia pels que ja no hi són, els que hi són i els que hi seran.

Protocol d’actuació en ludopaties en circumstàncies excepcionals

La Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitat, amb el finançament del Ministeri de Sanitat, han publicat un protocol d’actuació de les ludopaties en circumstàncies excepcionals, com ara els confinaments.

Durant l’infame confinament es van empitjorar alguns trastorns de salut mental, tals com l’ansietat, la depressió o els trastorns de joc patològics.

Aquest material dona algunes pautes d’actuació, tot analitzant situacions ens les que la persona no pot anar als recursos terapèutics.

El joc patològic es pot donar en diferents entorns, fent palès que el virtual està tenint un repunt. Per exemple, les apostes per Internet o els videojocs.

Protocol d’actuació en ludopaties en circumstàncies excepcionals

Test sobre addicció en videojocs

 

 

Guia d’intervenció per a l’addicció en videojocs

La Federación Española de Jugadores de Azar Rehabilitados (FEJAR), ha dissenyat una guia d’intervenció per a l’addicció en videojocs.

La guia explica els tipus de videojocs, l’accessibilitat, programes, diagnòstic, tractament, etc.

La guia gira al voltant del trastorn de joc, típic de la ludopatia clàssica, i les noves variants de videojocs. De vegades es donen les dues en una, com ja hem explicat en l’entrada Menors apostant online.

També es proposen alguns tests científics i valoracions clíniques en base al DSM5 (Manual de trastorns i estadístic de Salut Mental).

Guia Breve del trastorno de tratamiento por juego y videojuegos

Entrades relacionades amb el tema

Reducció de danys i riscos

La reducció de danys i riscos en persones que consumeixen drogues és una estratègia de principis dels anys 90. Les autoritats havien declarar l’epidèmia de la SIDA i es requerien respostes saludables ràpides.

Els dos col·lectius diana principals de l’epidèmia van ser els drogodependents i qui practicava l’homosexualitat. Se sostenia que compartir xeringues era una pràctica de risc, a l’igual que no utilitzar preservatiu.

Així, es va començar a superar la inamovible estratègia de no consumir drogues i que s’havia de fer quelcom amb qui igualment les consumiria. I així van començar els programes d’intercanvis de xeringues (PIX): xeringa usada per xeringa esterilitzada d’un sol us. Es va fer gratuït i anònim, afegint també el preservatiu en els paquets distribuïts.

La idea de treballar amb addictes que no volen o poden deixar de consumir obrir un nou ventall d’actuacions: sales de calor i cafè, fàrmacs agonistes (com la metadona i la buprenorfina) fins a arribar a sales de venopunció higiènica.

El darrer pas

El darrer pas, que no es va realitzar al nostre país, però sí a d’altres com Canadà, UK, etc. , era facilitar la substància per:

1.- Assegurar-se la qualitat sanitària i farmacològica d’un producte que entrava a la sang.

2.- Combatre de front el negoci del narcotràfic traient-los la clientela. Així, afectant els seus descomunals beneficis.

Una de les conseqüències d’aquesta estratègia va ser la vinculació dels addictes amb els recursos sanitaris. Amb el que s’aconseguia salvar i allargar vides. Fins i tot, hi havia un % d’addictes que passaven als clàssics programes lliures de drogues amb l’objectiu de la curació total.

És cert que aquests programes també van tenir greus errades i límits, ja que al no entendre que l’addicció estava condicionada un 80% per factors psico-socials.  Moltes persones també quedaven atrapades en els mateixos sumant addiccions legals a les il·legals. La gran errada va ser no invertir socialment en els addictes, només sanitàriament.

Per acabar, aquestes estratègies es van anar aplicant a totes les substàncies i conductes de risc, esdevenint un eix fonamental de l’abordatge de les drogodependències.

Un exemple d’això és la següent petita càpsula de vídeo: