Mostra totes les entrades de gass@

La cultura de l’alcohol

El dilema

L’alcohol és una substància recurrent des de la perspectiva de problema. És a dir, l’abús, el risc, l’addicció i les seves terribles conseqüències.

Clarament hi ha una separació entre el món adult i el jove: en el primer es troba l’alcoholisme com a principal patologia associada. En el segon els consums intensius en entorns de festa. Ambdós amb grans riscs per a la salut. Mai s’hauria de perdre de vista aquesta cara quan es parla d’alcohol, ja que mentre uns parlen de cultura allò representa la perdició d’altres.

D’altra banda, qui no té a la família algú que es passa o que ha patit greus problemes amb la beguda? Per tant, resulta una mica paradoxal escriure un article en el context, per exemple de l’elaboració de licors populars de Catalunya, que pot ser raonable, tot coneixent la cara fosca de l’alcohol.

Cal dir que un dels diagnòstics més complicats d’abordar en addiccions és el d’home, de més de 40 anys i amb dependència severa a l’alcohol. Es tracta de quelcom difícil per diferents factors, com que es tracta d’una droga legal, per tant ben acceptada. Associada a la festa, a la cultura i a la tradició, a la diversió, a l’èxit, al sexe, al descans, a la gastronomia, a la felicitat, a la relaxació, a la pertinença al grup i, fins i tot, a l’esport. Qui no recorda anuncis com el d’alguna cervesera proposant mirar el partit del barça amb un barril o als mateixos jugadors celebrant èxits a la rua en un estat delicat?

Per tot això, la lluita de qui té dificultats amb l’alcohol és titànica. D’altra banda, els tractaments tampoc són en general gaire eficaços, així que tot plegat deixa un cert regust ranci a derrota.

És natural prendre alcohol?

Malgrat la cara fosca, es poden fer algunes preguntes per mirar d’entendre la naturalesa del problema. Entre elles, si és natural prendre alcohol?

Per exemple, l’antropòleg com Giorgio Samorini en el seu llibre “Animals que es droguen” certifica desenes d’exemples d’animals que en entorns naturals cerquen l’alcohol: elefants, estruços, mosques, felins, etc.

És paradigmàtic el cas de l’Amarula africana. Una fruita que a l’arbre concentra un 15% d’alcohol i que cada any, és a dir, no per accident, els elefants ingereixen en grans quantitats en la seva migració en les províncies de Limpopo, a Sud-àfrica. Se’ls hi ajunten molts altres animals que, després de la trobada alcohòlica, desperten junts amb clars símptomes de ressaca, fins i tot depredadors i depredats.

Hi ha exemples en els 5 continents i, en el fons, què hi ha més natural que el comportament dels animals? Per tant, queda demostrat que hi ha un instint natural cap a la recerca de l’ebrietat. Ara bé, els animals fan un ús estacional, tal com feien els humans a l’època dels caçadors i recol·lectors.

Tanmateix, l’evolució va establir els primers assentaments mesolítics on es determina que es va començar a elaborar un primer alcohol anomenat la hidromel. Així doncs, van començar a controlar la fermentació per obtenir begudes alcohòliques. La destil·lació arribaria més tard amb la creació de l’alambí a la cultura musulmana.

Alambí àrab

Per tant, tenim un instint natural cap a l’ebrietat amb una cultura ancestral d’elaboració de l’alcohol.

L’espiritualitat i l’alcohol

En les primeres albors humanes de l’elaboració d’acohol  també es van definir certs usos. Possiblement semblants a alguns actuals, però hi ha un que adquiriria rellevància al temple d’un semidéu egipci: el ritual d’Osiris. On es consumia una beguda alcohòlica en un context religiós. De fet, consideraven que aquesta beguda alcohòlica representava la sang dels avantpassats que havien lluitat contra els deus.

Semidéu Osiris, de l’agricultura i el vi

Depenent del tipus de principis actius de plantes, combinats amb l’alcohol es propiciaven canvis sensorials que obrien la porta a altres experiències, entre elles l’espiritual. En aquests cas, l’adjectiu de beguda espirituosa associada a l’alcohol crida l’atenció. També des de la perspectiva de patologia, ja que d’alguna forma el que representava un infern personal (espiritualitat negativa) també s’associava a una espiritualitat positiva.

No sobta que el cristianisme, amb clares connexions amb Egipte, també assumís com element sacramental una altra beguda fermentada com el vi, la sang del Crist. És a dir, no en teníem prou amb l’instin natural, la tradició mil·lenària d’elaboració, sinó que s’afegia el pes d’un element sacramental, una clau per accedir al creador.

El món religiós, des d’ençà en els monestirs, ha elaborat milers de litres d’alcohol, no únicament fermentats, sinó destil·lats: els alemanys, les cerveses; els mediterranis, els vins; els irlandesos, el whiskys; les carmelites, l’aigua del Carme, etc.

Paral·lelament, també es va saber que les propietats de les plantes es conservaven en l’esperit del vi, en forma de tintures i així es podia disposar de remeis fora de temporada. Realment un salt de gegant en la medicina facultativa i popular (p.ex. les remeieres).

Tintura d’opi: Làudan

Complicacions i revolució industrial

Ara bé, quan comencen a haver-hi greus problemes associats a l’ús de l’alcohol? En totes les èpoques n’hi han hagut. Només cal observar al Museo del Prado quadres com els dels borratxos de Velázquez (1628), però potser no tan massivament com en l’actualitat. Una dada interessant la proporciona l’antropologia mèdica, la qual ha registrat tribus amazòniques que saben, des de temps immemorials, elaborar la xixa amazònica (blat de moro fermentat que arriba a 70 graus) i no coneixien l’addicció. Aleshores, què ens diferencia d’aquestes comunitats que fan els seus 3 o 4 rituals o festes a l’any, però que no els hi representa un problema?

Els borratxos o el Triomf de Baco de Velàzquez s.XVII

Potser té quelcom a veure la revolució industrial i una producció descomunal i accessible d’alcohols. Va deixar de ser un element sacramental o  una medicina o un producte casolà d’ús popular. Tot per esdevenir un producte de consum més, amb forts interessos econòmics darrere.

També ho podria explicar que vivim en una cultura de masses, trepidant i impacient, allunyada de la natura, que trenca amb les arrels espirituals. Patint altes quotes d’ansietat i depressió que requereixen un grau d’atordiment per sobre portar-les. També hi ha el factor personal, on predisposicions genètiques avoquen al desastre.

Això vol dir que si tornéssim a un ús més popular i casolà desapareixerien els problemes associats al consum d’alcohol? Qui sap, però del cert que elaborar begudes tradicionals comporta una dedicació i comunió amb les plantes, els elements i les estacions que revaloritza l’acte de beure, el qual s’ha banalitzat en excés.

Ratafia de la comarca de la Selva

Encara i així, és realista pensar que en un món neoliberal, amb totes aquelles característiques adverses, podrem tornar als usos populars? Sembla una idea romàntica i utòpica. S’ha de deixar de ser romàntics i utòpics? Potser no, però malauradament en l’actual context no és probable reduir significativament la part problemàtica d’aquest patrimoni de la humanitat.

Support, don’t punish

La campanya de sensivilització europea Support, don’t punish pretén canviar l’abordatge sobre els consumidors de drogues. Actualment, degut a l’anomenada Guerra contra les drogues, la repressió, la persecució i la culpa juguen un paper prioritari.

Aquest fet es pot palpar per exemple a la Llei Mordassa on les multes i sancions s’han duplicat, castigant sobretot a les famílies que ja tenen prou maldecaps amb l’addicció del seu familiar.

Apart dels càstigs, aquesta concepció de la problemàtica deixa als consumidors de drogues en una situació de vulnerabilitat i repressió.

Així doncs, és important aportar reflexions que ajudin a prendre una posició més sana envers als usuaris de drogues. Ja que en la mesura que els humanitzem milloraran les seves probabilitats de sortir-se’n.

Per tot això, presentem una petita càpsula informativa en la que s’emet un missatge en positiu del que s’ha de fer.

La pitjor estratègia és la prohibició

La prohibició

És important que la gent jove entengui que la prohibició i la seva política repressiva contra els consumidors de drogues afavoreix l’augment del consum i en pitjors condicions. Per què?

S’explicarà al llarg d’aquesta entrada. Ara bé, s’ha d’assumir que la generació que mana actualment potser no sigui capaç de canviar aquesta realitat. Tot i així, l’esperança és que les noves generacions, amb la informació adequada, puguin ser coherents amb l’evidència científica i revertir aquesta situació.

Portugal: la despenalització de les drogues

Un exemple d’això el va certificar la revista British Journal of Criminology[1], que va confirmar el descens del consum de drogues a Portugal quan es va despenalitzar el mateix al 2001. És a dir, quan es deixa de perseguir i reprimir als consumidors i es decideix ajudar-los, baixa la problemàtica.

La guerra contra les drogues

Cal saber que la guerra contra les drogues sempre ha empitjorat la situació. Per exemple, quan es va prohibir l’alcohol a la Llei Seca d’EEUU es va disparar el consum etílic d’alta graduació. Per què? Per l’anomenada Llei de Ferro de la Prohibició[2], és a dir, davant la prohibició sortirà una alternativa pitjor.

Per exemple, abans de la prohibició de l’alcohol la beguda preferida dels nord americans era la cervesa (baixa graduació). Al prohibir-ho va estimular el naixement de la Cosa Nostra d’Al Capone, és a dir una màfia de tràfic il·legal d’alcohol. Aleshores, passar un camió il·legal de cervesa des de Canadà fins a USA tenia un risc penal igual al de Whisky, però amb un benefici infinitament inferior. Per tant, durant la llei seca no es trobava cervesa i sí Whisky, que esdevingué la beguda alcohòlica preferida i única.

Al Capone

Una altre dada, els destil·lats d’alta graduació són pitjors per a la salut que els fermentats com la cervesa. Sovint eren de baixa qualitat. Això provocava no pocs accidents per ingesta d’alcohol no apte (metanol). Per acabar, al ser il·legal l’alcohol s’evadia una gran quantitat de diners de l’erari públic en forma d’imposts no recaptats.

Quan van legalitzar de nou l’alcohol, la cervesa tornà a ser la beguda preferida. Conseqüentment, van baixar els accidents de l’alcohol d’alta graduació i baixa qualitat. Fet que demostra que la majoria de les persones preferien una ebrietat més suau i menys dura.

Recentment, davant la prohibició de consumir alcohol als estadis de futbol universitari a USA, on la cervesa era la que més es consumia, els estudiants van començar a entrar d’amagat  petaques de Whisky[3].

Persecució del consum de cànnabis

Un altre exemple va ser la persecució del cànnabis a l’època dels 70, això va fer que en el mercat ja no es trobés més que Skunk i Súper Skunk, una varietat molt més potent. És a dir, que amb menys substància ja s’arribava a l’ebrietat, fet que afavoria el tràfic, com va passar entre el whisky i la cervesa.

Tanmateix, l’escalada en la persecució del cànnabis ha fet que avui en dia assoleixi una gran potència. Per la qual s’està valorant re classificar-lo com a una droga dura. Així, fruit de la persecució augmenta el consum i la potència de la droga.

Súper Skunk

Clans gallecs

A Galícia, als anys 70, hi havia tràfic de tabac il·legal, l’anomenat “Winston de batea“, però quan es va castigar el tràfic penalment, al mateix nivell que la cocaïna (fariña), simplement tots els clans es van passar a allò que els hi donava més benefici. Això va contribuir a que Espanya esdevingués el segon país més consumidor de cocaïna del món darrere d’USA.

Posteriorment, es va produir la persecució als clans gallecs de la droga per part de l’Audiència Nacional (jutge Baltasar Garzon), concloent en l’anomenada “Operación Nécora“. Això va acabar amb els grans traficants. Per contra, va provocar el tràfic de guerrilla, és a dir, molt més disseminat i diversificat. Difícilment abordable policialment, situant Espanya com la porta d’entrada de la cocaïna  europea.

Sito Miñanco, narcotraficant gallec

Opiacis i coca

És a dir, la fórmula no falla, sempre es trobarà al mercat il·lícit una alternativa més potent i pitjor. Un altre exemple, quan la cocaïna i l’heroïna estaven presents en baixes concentracions en diferents vins, refrescs, infusions o xarops analgèsics, no representaven un gran problema per a la salut pública. Al prohibir-los es va trobar l’alternativa pitjor: la cocaïna i l’heroïna aïllades. Tanmateix, la persecució de la cocaïna va portar al Crack, molt pitjor per a la salut.

Solució d’alcohol amb opi

Per finalitzar, avui en dia hi ha una altre epidèmia d’opiacis amb  moltes morts per sobredosi a EEUU. Allà els metges prescriuen un analgèsic anomenat Oxycontin, però només es pot prescriure mentre el metge no detecti l’addicció. En cas contrari es suspèn el tractament a l’instant, ja que sinó el facultatiu es juga la pròpia llicència mèdica davant la DEA[4]. L’Oxycontin és tres vegades menys potent que l’heroïna, però quan el pacient que s’ha enganxat vol adquirir-ho al mercat negre, només troba heroïna més barata.

Arbúcies i altres municipis de Catalunya

Per tot això, hem de considerar de vital importància a Arbúcies i als altres municipis de Catalunya reduir tota persecució i repressió als consumidors de drogues. El remei no pot ser pitjor que la malaltia. Què s’ha de fer?

Doncs, oferir ajuda en comptes de càstig, com ha demostrat Portugal amb grans resultats. També com sosté la campanya europea Support, don’t Punish i seguint iniciatives despenalitzadores com Canadà.

[1]https://academic.oup.com/bjc/article-abstract/50/6/999/404023?redirectedFrom=fulltext#5971620

[2] Journal of Criminal Law and Criminology, vol 88, n2. (pàg 661-682)

[3] Tras el Grito. Johann Hari. Edit. Paidós (pàg. 194)

[4] Drug Enforcement Administration

Medicalitzar la pobresa en adults i infants

Des del sentit comú es pot arribar a entendre que com més pateixen els pares pitjor pels fills. En el darrer informe[1] de l’ECAS[2] es demostra com afecta la pobresa a la salut familiar:

  1. Augmenta l’ansietat i la depressió a tots els membres.
  2. Es prescriuen més receptes de psicofàrmacs com més precària és la situació.
  3. Acaben consumint més les dones que els homes, així doncs pateixen més.
  4. Es prescriuen més als nens que a les nenes.

Continua la lectura de Medicalitzar la pobresa en adults i infants

Escorcolls integrals a menors per tinença de cànnabis

Les arrels del problema

Les clavegueres de l’Estat es podrien definir com el conjunt d’estratègies utilitzades, fora de la llei i de l’ètica, per mantenir el poder, enriquir-se o d’altres raons. Englobarien actuacions com l’abús policial i judicial, la tortura, la calúmnia, la intimidació, la humiliació, l’espionatge, l’extorsió, el xantatge, etc. Representen l’antítesi de garantir els drets fonamentals de la ciutadania.

Segons l’Enric Calpena[1] hi han estudis que justifiquen que les clavegueres de l’Estat han existit des de les primeres organitzacions humanes neolítiques. Fins i tot hi ha una hipòtesis que afirma que el cromanyó va imposar-se al neandertal perquè va dominar millor l’ús de la mentida social [2].  Tal és així que avui en dia se sap que la mentida (fake news), segons un recent estudi publicat a la revista Science, s’escampa sis vegades més ràpid que la veritat i arriba a molta més gent[3]. I això és utilitzat intencionalment a través dels mitjans.

Tant en els estats democràtics com en les dictadures s’han utilitzat les clavegueres. Encara que en aquests últims la brutalitat adquiriria un tret distintiu. No es necessitava dissimular, potser una mica per la pressió externa (internacional), però no internament.

El cas espanyol

Espanya, per la proximitat històrica a una dictadura feixista, ha desenvolupat la part més bruta de les clavegueres. Els procediments policials i judicials no feien concessions. No cal afegir comentaris al fet de que la policia secreta franquista va ser instruïda per la Gestapo; o a nivell judicial, la mateixa Audiència Nacional[4] és filla dels Tribunals d’Ordre Públic (TOP) franquistes i dels Tribunals Militars on no es necessitava demostrar el delicte contra l’acusat. Així doncs, només amb el testimoni d’una autoritat ja era suficient. És a dir, s’atorgava a la policia el monopoli de la veritat -apart del de la violència– i es posaven els ciments d’un estat policial. Les denúncies de tortures policials eren desestimades i no investigades quasi sistemàticament, tal és així que Espanya ha estat condemnada 8 vegades per les Nacions Unides per no investigar-les (Amnistia Internacional).

Llei Mordassa

L’actual marc legal espanyol en seguretat ciutadana és la Llei Mordassa i va ser dissenyada per l’ex ministre Jorge Fernández Díaz, el qual va haver de plegar per la sobre utilització de les clavegueres de l’Estat amb la publicació[5] d’unes escoltes en les que se sentia al Sr. Fernández dient perles com: “Esto la Fiscalía te lo afina“.[6]

En aquest sentit, s’ha d’entendre que aquesta llei i els protocols d’aplicació que es deriven recuperen l’essència d’aquesta manera de fer. L’abús policial i judicial passa de les clavegueres a la legalitat. Fet que s’ha pogut comprovar recentment en les condemnes als joves d’Altsasu; la forma d’actuar de la policia contra la població a l’1-O; o com s’actua judicialment contra polítics i activistes independentistes catalans; o el cas de cantants com Pablo Hasel i Valtònyc. Desapareixen totalment les garanties dels drets civils i s’incrementa la sensació d’inseguretat ciutadana i d’injustícia davant l’Estat.

En definitiva, el Sr. Fernández Díaz va legalitzar actuacions policials que creuaven les fronteres de l’ètica democràtica. Entre elles trobem el Protocol d’actuació policial amb menors, on en l’apartat de detenció dels mateixos s’habilita als agents a fer escorcolls integrals sense limitar-ho a motius majors, per exemple portar armes, objectes robats, etc. A la pràctica, si un menor es sospita que pot tenir cànnabis podria ser despullat. Fet que ja ha succeït a casa nostra. Il·legal? No, completament legal. Ètic i moral? Tampoc.

Menors desprotegits

Aquesta actuació desproporcionada no protegeix els drets dels menors. Tot el contrari, traspassa una d’aquelles línies vermelles que s’havien determinat en estats no feixistes: vetllar pels drets i la dignitat dels menors. S’hauria de seguir la màxima de no fer més mal del que hi ha. El remei no pot ser pitjor que la malaltia. Experimentar un escorcoll integral sent adult ja és dur i humiliant, però sent un menor podria tenir conseqüències més greus.

Quines garanties de protecció tenen els joves avui en dia amb aquest protocol policial? No hi han hagut casos d’agents que han violat i abusat sexualment? Ningú podria dir que això no passa mai amb l’antecedent de la Manada o el cas del mosso d’esquadra, de l’entitat Psicojove, condemnat per corrupció de menors. Es pot imaginar als policies de la Manada o al Mosso de Psicojove amb menors despullats al davant? Per què no evitar aquests riscs?

Per la defensa dels menors, és vital entendre qui ha autoritzat a les policies a deixar-los nus només amb l’excusa d’un porro. Anualment, els agents podrien escorcollar integralmenta mig milió de menors que proven cànnabis. A més dels centenars de mils que ho prenen assíduament. Es vol realment això? És aquest l’ajut que es reserva als joves dels nostres pobles i ciutats?

Hem d’estar vigilants

Tanmateix, no es pot estar en contra de l’abús i la repressió policial contra Catalunya, legalitzat per la llei Mordassa i a favor del protocol. Seria greument contradictori penjar llaços grocs o pancartes a la façana de l’Ajuntament i recolzar l’aplicació del protocol als menors. Ambdues actuacions brollen de la mateixa font i essència.

Per tot això, des del món local s’hauria d’estar observant, atents i denunciants contra aquests tipus d’actuacions. Per molt legals que siguin. Políticament s’ha de prioritzar altres temes d’ordre públic, per tal de que els agents, enlluernats amb aquesta  carta verda atorgada pel neofranquisme, no tinguin la temptació de despullar als menors per tinença de cànnabis o coses semblants.

[1] Programa 701 d’En Guàrdia

[2] “Sapiens: una breu història de la humanitat” Edit. Harper& Row. Aut: Yuval Noah Harari

[3] http://www.sciencemag.org/news/2018/03/fake-news-spreads-faster-true-news-twitter-thanks-people-not-bots

[4] Fundada al 1977 fora de l’ordre jurídic únic, per tant paral·lel a ell.

[5] http://www.publico.es/politica/fernandez-diaz-conspiro-jefe-oficina.html

[6] Cas antifrau. Juny 2016

Menors apostant online

Recentment ha estat denunciat en premsa que el famós videojoc FIFA18 té connexions amb webs d’apostes. En aquestes es poden comprar monedes del videojoc més barates per tal de poder disposar d’un millor equip i, conseqüentment obtenir millors resultats en els campionats online. A la vegada, aquestes monedes virtuals, anomenades points i comprades en aquestes webs, poden ser utilitzades per fer apostes com en un casino, jugant-se els diners.

De fet, el recurs de comprar objectes que poden o no donar avantatges dins dels videojocs ja es podria entendre com una espècie de loteria, ja que també es podia comprar amb diners reals aquesta opció. Malauradament, ara s’ha fet un pas més enllà, ja que es normalitzen els jocs d’atzar amb diners dins de jocs classificats per menors d’edat. En el fons, això no es tracta de tirar un dau a veure si surt un doble sis, sinó de pagar per a cada tirada.

Degut a aquestes connexions entre els videojocs i les webs d’apostes, ja han començat a sortir els primers problemes, com nois robant diners per apostar o joves ludòpates. No teníem prou amb les addiccions pròpies d’uns jocs cada vegada més atractius i absorbents que ara, l’ambició desmesurada d’aquestes corporacions, juntament amb una manca de regulació del mercat, afavoreix jugar-se diners als menors.

A la fi, s’està promocionant la ludopatia entre els adolescents. Fins i tot hi han youtubers, pagats per aquestes webs, que ensenyen a apostar per tal d’aconseguir que més menors segueixin el seu exemple. Preocupant.

La pregunta és quants jocs del mercat juvenil estan fent aquestes pràctiques i si la Pan European Game Information (PEGI), que és l’organisme que classifica per edats els jocs, prendrà cartes a l’assumpte.

Encara que la ludopatia és més una qüestió d’adults, sobretot perquè són els que tenen els diners, la pregunta és si es podria fer algun tipus de restricció a persones que ja han demostrat que tenen greus problemes de contenció en aquestes addictives  activitats. Per exemple, a Catalunya hi ha un registre de ludòpates que tenen vetada l’entrada als casinos i sales d’apostes, les quals estan obligades a demanar el DNI per accedir-hi. Es podria fer quelcom semblant a Internet? De fet amb les webs d’adults ja es fa. La tecnologia existeix, ara caldria la voluntat per a fer-ho.

A la resclosa ja es va tractar el tema en un article i en un test per a valorar l’ús o l’abús de la utilització dels videojocs:

L’article que ha denunciat aquestes pràctiques, que comencen a ser perseguides en països com Holanda i Bélgia, ha estat publicat a eldiario.es sota el títol: ” De la videoconsola a la casa de apuestas: “Soy ludópata por culpa del FIFA” “.

L’efecte Roseto

La Resclosa d’Arbúcies ha seleccionat el següent article, anomenat l’Efecte Roseto, de l’investigador Iker Badiola Etxaburude, de la web Cultura científica, ja que hi han algunes claus de la salut per evitar malalties cardiovasculars. Cal recordar que aquestes malalties augmenten, entre altres motius, quan es fuma massa o quan es beu massa alcohol, és a dir, una malaltia amb una depressió subjacent.  Continua la lectura de L’efecte Roseto

Joves sense llar: quart món.

Malauradament trobarem cada vegada més casos de persones joves sense llar al país. A Catalunya, des del 2008 ha augmentat un 50% aquest col·lectiu. També passen eventualment per Arbúcies generant certs conflictes de convivència.

És un tema creixent de quart món, com fa temps que va advertir el germà de Sant Joan de Déu, pare Ricardo Dasi, fundador de l’alberg per sense sostres de Barcelona . Són joves en situació d’addicció, precarietat, sense sostre i amb un passat familiar que fa esgarrifar. Joves que han patit situació de desemparament, abús, desarrelament i s’han fet en la vida de carrer des de la infància, a més agreujat per l’addicció.

Continua la lectura de Joves sense llar: quart món.

Multar als pares quan els menors beuen alcohol

L’informe de la futura llei sobre l’alcohol avala que es sancioni als pares dels menors que beuen. La iniciativa està en sintonia amb un principi clàssic sobre l’abordatge de les drogues, que s’ha vingut desenvolupant els darrers anys de govern conservador a Espanya: el càstig.

Plou sobre mullat. Molts pares i mares es mostren impotents en quant a poder limitar certs comportaments dels seus fills, fins i tot es reflexa al creixent nombre de denúncies que interposen els pares als seus propis fills per violència domèstica. Potser cal oferir suport a aquests pares, no més càstig. Per exemple, una mare de família monoparental amb greus problemes per sortir endavant, treballant moltes hores amb un sou baix i amb fills amb comportaments de risc, serà un col·lectiu diana a rebre l’impacte sancionador que precaritzarà més la seva vida.

També és cert que l’informe avala per a que es pugui remetre la multa amb sessions reeducatives en família, però això dependrà que hi hagi un protocol ASA al municipi. Per sort, Arbúcies ja ho té en funcionament des del gener de 2018. De totes maneres, la qüestió és si en la futura llei s’ampliaran els pressupostos per les actuacions preventives i de suport a les famílies amb joves amb conductes de risc relacionades amb el consum d’alcohol i altres drogues, ja que el que s’ha vist aquests anys és la retallada contínua precisament d’aquestes iniciatives.

Cal recordar que el càstig no està avalat per cap evidència científica respecte a reduir el consum d’alcohol o d’altres drogues. Si poséssim d’exemple el càstig més greu que es pot patir en aquesta societat, com és la pèrdua de la llibertat a la presó, qui s’atreviria a dir que no hi ha drogues i es deixa de ser addicte en aquest lloc? I els addictes o consumidors de drogues surten millor de la presó? Per tant, la problemàtica s’agreuja amb el càstig.

Així doncs, es pot dubtar que hi hagi més ànim d’ajudar que de multar només analitzant de qui surt la proposta i què ha estat fent durant aquests anys en quant a la prevenció.