Mostra totes les entrades de gass@

Medicalitzar la pobresa en adults i infants

Des del sentit comú es pot arribar a entendre que com més pateixen els pares pitjor pels fills. En el darrer informe[1] de l’ECAS[2] es demostra com afecta la pobresa a la salut familiar:

  1. Augmenta l’ansietat i la depressió a tots els membres.
  2. Es prescriuen més receptes de psicofàrmacs com més precària és la situació.
  3. Acaben consumint més les dones que els homes, així doncs pateixen més.
  4. Es prescriuen més als nens que a les nenes.

Continua la lectura de Medicalitzar la pobresa en adults i infants

Escorcolls integrals a menors per tinença de cànnabis

Les arrels del problema

Les clavegueres de l’Estat es podrien definir com el conjunt d’estratègies utilitzades, fora de la llei i de l’ètica, per mantenir el poder, enriquir-se o d’altres raons. Englobarien actuacions com l’abús policial i judicial, la tortura, la calúmnia, la intimidació, la humiliació, l’espionatge, l’extorsió, el xantatge, etc. Representen l’antítesi de garantir els drets fonamentals de la ciutadania.

Segons l’Enric Calpena[1] hi han estudis que justifiquen que les clavegueres de l’Estat han existit des de les primeres organitzacions humanes neolítiques. Fins i tot hi ha una hipòtesis que afirma que el cromanyó va imposar-se al neandertal perquè va dominar millor l’ús de la mentida social [2].  Tal és així que avui en dia se sap que la mentida (fake news), segons un recent estudi publicat a la revista Science, s’escampa sis vegades més ràpid que la veritat i arriba a molta més gent[3]. I això és utilitzat intencionalment a través dels mitjans.

Tant en els estats democràtics com en les dictadures s’han utilitzat les clavegueres. Encara que en aquests últims la brutalitat adquiriria un tret distintiu. No es necessitava dissimular, potser una mica per la pressió externa (internacional), però no internament.

El cas espanyol

Espanya, per la proximitat històrica a una dictadura feixista, ha desenvolupat la part més bruta de les clavegueres. Els procediments policials i judicials no feien concessions. No cal afegir comentaris al fet de que la policia secreta franquista va ser instruïda per la Gestapo; o a nivell judicial, la mateixa Audiència Nacional[4] és filla dels Tribunals d’Ordre Públic (TOP) franquistes i dels Tribunals Militars on no es necessitava demostrar el delicte contra l’acusat. Així doncs, només amb el testimoni d’una autoritat ja era suficient. És a dir, s’atorgava a la policia el monopoli de la veritat -apart del de la violència– i es posaven els ciments d’un estat policial. Les denúncies de tortures policials eren desestimades i no investigades quasi sistemàticament, tal és així que Espanya ha estat condemnada 8 vegades per les Nacions Unides per no investigar-les (Amnistia Internacional).

Llei Mordassa

L’actual marc legal espanyol en seguretat ciutadana és la Llei Mordassa i va ser dissenyada per l’ex ministre Jorge Fernández Díaz, el qual va haver de plegar per la sobre utilització de les clavegueres de l’Estat amb la publicació[5] d’unes escoltes en les que se sentia al Sr. Fernández dient perles com: “Esto la Fiscalía te lo afina“.[6]

En aquest sentit, s’ha d’entendre que aquesta llei i els protocols d’aplicació que es deriven recuperen l’essència d’aquesta manera de fer. L’abús policial i judicial passa de les clavegueres a la legalitat. Fet que s’ha pogut comprovar recentment en les condemnes als joves d’Altsasu; la forma d’actuar de la policia contra la població a l’1-O; o com s’actua judicialment contra polítics i activistes independentistes catalans; o el cas de cantants com Pablo Hasel i Valtònyc. Desapareixen totalment les garanties dels drets civils i s’incrementa la sensació d’inseguretat ciutadana i d’injustícia davant l’Estat.

En definitiva, el Sr. Fernández Díaz va legalitzar actuacions policials que creuaven les fronteres de l’ètica democràtica. Entre elles trobem el Protocol d’actuació policial amb menors, on en l’apartat de detenció dels mateixos s’habilita als agents a fer escorcolls integrals sense limitar-ho a motius majors, per exemple portar armes, objectes robats, etc. A la pràctica, si un menor es sospita que pot tenir cànnabis podria ser despullat. Fet que ja ha succeït a casa nostra. Il·legal? No, completament legal. Ètic i moral? Tampoc.

Menors desprotegits

Aquesta actuació desproporcionada no protegeix els drets dels menors. Tot el contrari, traspassa una d’aquelles línies vermelles que s’havien determinat en estats no feixistes: vetllar pels drets i la dignitat dels menors. S’hauria de seguir la màxima de no fer més mal del que hi ha. El remei no pot ser pitjor que la malaltia. Experimentar un escorcoll integral sent adult ja és dur i humiliant, però sent un menor podria tenir conseqüències més greus.

Quines garanties de protecció tenen els joves avui en dia amb aquest protocol policial? No hi han hagut casos d’agents que han violat i abusat sexualment? Ningú podria dir que això no passa mai amb l’antecedent de la Manada o el cas del mosso d’esquadra, de l’entitat Psicojove, condemnat per corrupció de menors. Es pot imaginar als policies de la Manada o al Mosso de Psicojove amb menors despullats al davant? Per què no evitar aquests riscs?

Per la defensa dels menors, és vital entendre qui ha autoritzat a les policies a deixar-los nus només amb l’excusa d’un porro. Anualment, els agents podrien escorcollar integralmenta mig milió de menors que proven cànnabis. A més dels centenars de mils que ho prenen assíduament. Es vol realment això? És aquest l’ajut que es reserva als joves dels nostres pobles i ciutats?

Hem d’estar vigilants

Tanmateix, no es pot estar en contra de l’abús i la repressió policial contra Catalunya, legalitzat per la llei Mordassa i a favor del protocol. Seria greument contradictori penjar llaços grocs o pancartes a la façana de l’Ajuntament i recolzar l’aplicació del protocol als menors. Ambdues actuacions brollen de la mateixa font i essència.

Per tot això, des del món local s’hauria d’estar observant, atents i denunciants contra aquests tipus d’actuacions. Per molt legals que siguin. Políticament s’ha de prioritzar altres temes d’ordre públic, per tal de que els agents, enlluernats amb aquesta  carta verda atorgada pel neofranquisme, no tinguin la temptació de despullar als menors per tinença de cànnabis o coses semblants.

[1] Programa 701 d’En Guàrdia

[2] “Sapiens: una breu història de la humanitat” Edit. Harper& Row. Aut: Yuval Noah Harari

[3] http://www.sciencemag.org/news/2018/03/fake-news-spreads-faster-true-news-twitter-thanks-people-not-bots

[4] Fundada al 1977 fora de l’ordre jurídic únic, per tant paral·lel a ell.

[5] http://www.publico.es/politica/fernandez-diaz-conspiro-jefe-oficina.html

[6] Cas antifrau. Juny 2016

Menors apostant online

Recentment ha estat denunciat en premsa que el famós videojoc FIFA18 té connexions amb webs d’apostes. En aquestes es poden comprar monedes del videojoc més barates per tal de poder disposar d’un millor equip i, conseqüentment obtenir millors resultats en els campionats online. A la vegada, aquestes monedes virtuals, anomenades points i comprades en aquestes webs, poden ser utilitzades per fer apostes com en un casino, jugant-se els diners.

De fet, el recurs de comprar objectes que poden o no donar avantatges dins dels videojocs ja es podria entendre com una espècie de loteria, ja que també es podia comprar amb diners reals aquesta opció. Malauradament, ara s’ha fet un pas més enllà, ja que es normalitzen els jocs d’atzar amb diners dins de jocs classificats per menors d’edat. En el fons, això no es tracta de tirar un dau a veure si surt un doble sis, sinó de pagar per a cada tirada.

Degut a aquestes connexions entre els videojocs i les webs d’apostes, ja han començat a sortir els primers problemes, com nois robant diners per apostar o joves ludòpates. No teníem prou amb les addiccions pròpies d’uns jocs cada vegada més atractius i absorbents que ara, l’ambició desmesurada d’aquestes corporacions, juntament amb una manca de regulació del mercat, afavoreix jugar-se diners als menors.

A la fi, s’està promocionant la ludopatia entre els adolescents. Fins i tot hi han youtubers, pagats per aquestes webs, que ensenyen a apostar per tal d’aconseguir que més menors segueixin el seu exemple. Preocupant.

La pregunta és quants jocs del mercat juvenil estan fent aquestes pràctiques i si la Pan European Game Information (PEGI), que és l’organisme que classifica per edats els jocs, prendrà cartes a l’assumpte.

Encara que la ludopatia és més una qüestió d’adults, sobretot perquè són els que tenen els diners, la pregunta és si es podria fer algun tipus de restricció a persones que ja han demostrat que tenen greus problemes de contenció en aquestes addictives  activitats. Per exemple, a Catalunya hi ha un registre de ludòpates que tenen vetada l’entrada als casinos i sales d’apostes, les quals estan obligades a demanar el DNI per accedir-hi. Es podria fer quelcom semblant a Internet? De fet amb les webs d’adults ja es fa. La tecnologia existeix, ara caldria la voluntat per a fer-ho.

A la resclosa ja es va tractar el tema en un article i en un test per a valorar l’ús o l’abús de la utilització dels videojocs:

L’article que ha denunciat aquestes pràctiques, que comencen a ser perseguides en països com Holanda i Bélgia, ha estat publicat a eldiario.es sota el títol: ” De la videoconsola a la casa de apuestas: “Soy ludópata por culpa del FIFA” “.

L’efecte Roseto

La Resclosa d’Arbúcies ha seleccionat el següent article, anomenat l’Efecte Roseto, de l’investigador Iker Badiola Etxaburude, de la web Cultura científica, ja que hi han algunes claus de la salut per evitar malalties cardiovasculars. Cal recordar que aquestes malalties augmenten, entre altres motius, quan es fuma massa o quan es beu massa alcohol, és a dir, una malaltia amb una depressió subjacent.  Continua la lectura de L’efecte Roseto

Joves sense llar: quart món.

Malauradament trobarem cada vegada més casos de persones joves sense llar al país. A Catalunya, des del 2008 ha augmentat un 50% aquest col·lectiu. També passen eventualment per Arbúcies generant certs conflictes de convivència.

És un tema creixent de quart món, com fa temps que va advertir el germà de Sant Joan de Déu, pare Ricardo Dasi, fundador de l’alberg per sense sostres de Barcelona . Són joves en situació d’addicció, precarietat, sense sostre i amb un passat familiar que fa esgarrifar. Joves que han patit situació de desemparament, abús, desarrelament i s’han fet en la vida de carrer des de la infància, a més agreujat per l’addicció.

Continua la lectura de Joves sense llar: quart món.

Multar als pares quan els menors beuen alcohol

L’informe de la futura llei sobre l’alcohol avala que es sancioni als pares dels menors que beuen. La iniciativa està en sintonia amb un principi clàssic sobre l’abordatge de les drogues, que s’ha vingut desenvolupant els darrers anys de govern conservador a Espanya: el càstig.

Plou sobre mullat. Molts pares i mares es mostren impotents en quant a poder limitar certs comportaments dels seus fills, fins i tot es reflexa al creixent nombre de denúncies que interposen els pares als seus propis fills per violència domèstica. Potser cal oferir suport a aquests pares, no més càstig. Per exemple, una mare de família monoparental amb greus problemes per sortir endavant, treballant moltes hores amb un sou baix i amb fills amb comportaments de risc, serà un col·lectiu diana a rebre l’impacte sancionador que precaritzarà més la seva vida.

També és cert que l’informe avala per a que es pugui remetre la multa amb sessions reeducatives en família, però això dependrà que hi hagi un protocol ASA al municipi. Per sort, Arbúcies ja ho té en funcionament des del gener de 2018. De totes maneres, la qüestió és si en la futura llei s’ampliaran els pressupostos per les actuacions preventives i de suport a les famílies amb joves amb conductes de risc relacionades amb el consum d’alcohol i altres drogues, ja que el que s’ha vist aquests anys és la retallada contínua precisament d’aquestes iniciatives.

Cal recordar que el càstig no està avalat per cap evidència científica respecte a reduir el consum d’alcohol o d’altres drogues. Si poséssim d’exemple el càstig més greu que es pot patir en aquesta societat, com és la pèrdua de la llibertat a la presó, qui s’atreviria a dir que no hi ha drogues i es deixa de ser addicte en aquest lloc? I els addictes o consumidors de drogues surten millor de la presó? Per tant, la problemàtica s’agreuja amb el càstig.

Així doncs, es pot dubtar que hi hagi més ànim d’ajudar que de multar només analitzant de qui surt la proposta i què ha estat fent durant aquests anys en quant a la prevenció.

5 mites del tabac de cargolar

En el següent pdf desenvolupat per l’Agència de Salut del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya descriu alguns dels mites que es donen en el consum de tabac de cargolar.

Sembla clar que qualsevol producte que cau en mans de la indústria tabaquera acaba generant molts diners i danys per a la salut.

tabac2015_2

En aquest sentit recordem que a la Resclosa d’Arbúcies hi ha alguns test per a valorar la motivació per deixar de fumar, com el test de Fargeström.

Tanmateix hi ha penjada una guia molt interessant per a ajudar a abandonar aquest hàbit: Guia per deixar de fumar.

Consum de risc?

Sovint ens preguntem què és el consum d’alcohol de risc, ja que es tracta d’una substància àmpliament estesa a la nostra comunitat, que causa un impacte sever a la salut pública i difícil de limitar en adults.

Hi hauria moltes consideracions a fer al respecte, però l’Organització Mundial de la Salut ha donat algunes xifres que poden ser útils a l’hora d’educar als adults en el seu consum.

Continua la lectura de Consum de risc?